Diari d'estiu d’una dona apòcrifa
M'he vist obligada a passar per la perruqueria, i m'he tornat a trobar aquella dona mentirosa, capaç de tindre mil cares, capaç de començar i seguir converses diferents i divergents amb persones que no coneix, i no es coneixen. Volia amagar-me d'aquella dona que si pot parlar malament d'algú, ho fa. I és feliç. I destil·la odi i felicitat alhora, mentre a mi se'm posen els rulls de punta. I no obstant, sempre m'atrau aquella dona que pot completar una mitja veritat amb una mentida, i no dubta en afegir parts de collita pròpia.
Al final només queda una certa olor a merda.
3 comentaris:
Doncs, sembla que la conec. A la meva feina hi ha una semblant. M'agrada aquesta forma teva de dir i fer.
Una sorpresa trobar-te, aquests camins de blocs en blocs.
Inuits
A totes les feines n'hi ha una de semblant, però on sol ser impossible fugir d'elles és en les perruqueries.
He intentat entrar al teu blog i no he pogut. Em deixaràs veure'l?
...es que ja no escric, ho he deixat.
Inuits
Publica un comentari a l'entrada