Tot ho mirava. Tot ho tocava.
Corria, pujava, botava... era tan desinqueta!
Sa mare li deia “Si ve el llop vora's”.
Li ho deia a cada hora, a cada minut...
La xiqueta la mirava indiferent, escrutadora i seguia.
Un dia a poqueta nit la xiqueta se n'anà al bosc.
P.D. Estimada mami:
com el llop no ha vingut, he decidit anar a buscar-lo.
Besets.
I és que les xiquetes són impossibles!
6 comentaris:
Aquesta xiqueta arribarà lluny
Qui en realitat em preocupa és el llop.
Si el lobo no viene... me voy a buscarlo,
cuánto ha cambiado el cuento, esta versión me gusta más.
És el que passa quan les xiquetes tenen criteri, i no creuen tot el que els diuen.
A mi qui em fa por és la mare. Eixes coses no s'han de dir a una filla. Però existeix justesa en el teu conte: ara serà la mare qui patirà por. En diuen karma, ai!
La por, ai! Eixe gran invent per limitar-nos.
jo li dic venjança, m'agrada més. I si tinc el dia inspirat, i creient, li dic justícia. Ja!
Publica un comentari a l'entrada