Diari d'estiu d'una dona apòcrifa
Un viatge amb autobús urbà em mostra la riquesa i la pobresa sense intermediaris, ni barreres. I veig dones de pes impossible i caminar espatarrat i escaldat a sobre d'uns topolinos de tacó de pasarel·la.
I veus com la calor, el pes del seu cos, grossíssim i menut, i la plataforma sobre la qual vol caminar, impedeixen que avance. I et preguntes, si tu ho veus, ella per què no? I t'espantes en pensar què veura ella, què veuran els que et miren que tu no veus. No et
4 comentaris:
Nunca me hubiera imaginado una dona apócrifa.
La semana pasada hice un viaje en autobús, llevaba años sin subir a uno, ya no recordsba qué era..., me gustó.
Me gusta esta vida por vida.
Fixa't bé, perquè quasi totes ho som. Hi ha moltes, però, que encara no ho han descobert.
I per cert, l'autobús és un dels millors i més complets espectacles de la ciutat.
Me gusta que te guste.
Hauré de tornar a agafar l'autobús.
De vegades m'assec a un banc de la plaça de la Virreina a contemplar "l'espectacle" però no deu ser el mateix.
A mi també m'agrada vidapervida. Tot i que no comenti, no em perdo cap post.
B7s
Quina plaça de la Virreina?
A mi també m'agraden els bancs- els teus i els del carrer-, i els trens, i l'espectacle de la humanitat que es mou...
Publica un comentari a l'entrada