Els fills les trenquen, però es refan.
Infinites.
Ningú no ha pogut amb elles,
si estan juntes.
Com estreles que s'enganxen a la roca,
són roca i es refan.
Si mireu cap el far del sud les veureu a poqueta nit,
curant-se de les ferides i xiuxiuejant els seus secrets.
No crideu, no canteu, observeu i calleu.
El dibuix,Cel i Mar, és de Manola Roig
4 comentaris:
Preciós. M'agraden molt el dibuix i el poema. M'ha fet pensar en les "Madres de la plaza de Mayo. Infinites, ningú pot amb elles si estan juntes.
Petons
Si alguna cosa es repeteix en el temps i en l'espai és l'actitud d'una mare.
Preciós!! I totalment d'acord amb Fra Miquel.
Besets
Sou benevolents i benvolentes
Publica un comentari a l'entrada