Passa al contingut principal

Pujada

Escrita per



Alfabet menor

Corria i corria per salvar la poca vida que li quedava. Al final d'aquella pujada infame trobà el sol ponent, i el seu assassí. Córrer. Suar. Morir. I un pensament obsessiu, s'hauria pogut estalviar la pujada.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

MGJuárez ha dit…
Molt bó Rosa, Com la mateixa vida. No ens adonem, però a més velocitat, més a prop de la mort. He imaginat aquest pensament que dius obsessiu a la nineta dels ulls del mort.

Que no som res, vaja.
Petons,
Montse.
10 de setembre del 2009, a les 19:20
rosa roig ha dit…
No només no som res, sinó que ens obstinem en complicar-nos l'existència. No córrer, no pujar innecessàriament, no cridar, ser pacient...
10 de setembre del 2009, a les 19:24
fra miquel ha dit…
Vivim en un mon on tot va accelerat. Ensenyem a córrer pel camí de la vida, per què no et passin al davant ni et trepitgin, en comptes d'ensenyar a anar al costat d'altres, xerrant, gaudint, aprenent, a pas tranquil, del que et trobes pel camí.
Anyoro una vida de poble tranquil.
10 de setembre del 2009, a les 23:11
Unknown ha dit…
Per sort, al final de les pujades no sempre hi ha un assassí. No obstant, córrer no acostuma a portar a bons finals.
Feliç Diada!
11 de setembre del 2009, a les 13:20
arsvirtualis ha dit…
De vegades arriba un moment en el qual no cal anar a trobar les coses; elles mateixes s'acosten a tu. Amb el temps aprenem a dosificar i més seleccionar quina cosa es mereix el nostre còrrer, i fins i tot algun que altre pensament obsessiu perdut.
11 de setembre del 2009, a les 17:26
Anònim ha dit…
I el dubte que tinc és: si li quedava poca vida perquè la consumia corrent?

És fantàstic, per cert, que els vostres comentaris tinguen més paraules que el propi relat.

Us agraesc la companyia!
11 de setembre del 2009, a les 21:12

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Escrita per
Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.
5 comentaris
Més informació

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Escrita per
Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f
2 comentaris
Més informació