Secrets
Cada 18 de setembre tornava al riu. Guaitava, primer. S'asseia, després. En asserenar-se aconseguia alçar la mirada i clavar-la en el cau de les canyes. I, així, esperava pacientment l'obscuritat. Cantava en veu baixeta aquella melodia enganxosa i càlida. Desfullava la rosa i la deixava caure. Un segon per comprovar que encara estava allí i, en silenci, cap a la ciutat.
2 comentaris:
Totalment encisador. Dona, hauries de publicar aquestes històries breus, de veres.
Gràcies. Ja les publique, bé les penge, que és l'única manera que és accessible per a mi.
Veure-les en paper estaria bé.
Publica un comentari a l'entrada