Passa al contingut principal

La cega de l'estació













No ens veiem --o coneixem-- sinó mirant-nos en altri.
Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències


Un greu accident de cotxe em va deixar cega. Temporalment vaig deixar de viure i d'entendre el món com sempre. Em vaig sentir tan greument mutilada que volia fugir. Volia morir. La malaltia m'havia arrancat el que tenia. Odiava no veure la meua mala cara de bon matí. Fins i tot, odiava no poder veure els pèls de les meues cames, per depilar. I la sang de les meues bragues, per la regla.
I l'odi s'ensenyorí dels meus sentiments i em portà el silenci. I d'una única desgràcia vaig conéixer dos càstigs, que s'alimentaven i només ells dos m'acompanyaven: el silenci i la foscor, i la foscor i el silenci. La resta de món, i d'éssers humans, van anar desapareixent, de mica en mica, cada crit, cada insult, cada menyspreu, se'ls emportava, ells cap a la llum jo cap al silenci. Merda, merda, merda!!! Ho feia amb ganes, els maltractava amb crueltat i així, en poc de temps, els qui m'havien estimat fugiren, desconcertats entre la llàstima i la pena.
Cega i abandonada, vaig decidir canviar de ciutat per deixar-me dur, per veure si, així, sense voler, com qui no sap què fa algun taxista amable em feia desaparéixer i acabava amb el meu sofriment, i la meua desgràcia.
Heu de saber que per alguna estranya raó, jo no suportava el contacte amb les mans. Era de naixement que tocar m'esmussava. Les mans, per tant, mai podrien guiar-me en un nou món, negre i buit. La desesperació va omplir la maleta i m'empenyé al tren. Vaig arribar a l'estació i, algú m'acompanyà i em deixà asseguda, esperant, oblidada. Arrossegava desesperació, ira, ràbia i una sensació d'irrealitat i d'injusticia. Allí, a l'estació de tren, i esperar i esperar l'hostessa que m'havia d'acompanyar tot canvià de sobte, novament.
Vaig començar a sentir el que deien al meu costat. Començava a estar avorridíssima! Curiosament, les persones que m'envoltaven, en comprovar que no m'hi veia, m'ignoraven tant que quasi em feren desaparéixer. Ves per on, jo no els importava gens ni mica!
De sobte, ho vaig entendre, allí asseguda, en silenci i carregada de ràbia, vaig comprendre que ja no era cega, sinó invisible. Com tanta gent en el món! I el meu silenci es va omplir amb les vides dels qui m'acompanyaven en aquella sòrdida i freda estació de tren, on he passat els millors anys de la meua vida escoltant les vides curtes i sincopades dels meus companys i companyes de seient. Només dues paraules, només el temps d'espera del meu tren, però era més que suficient per a mi.
A poc a poc, vaig aprendre a escoltar i, sobretot, a riure'm de la meua desgràcia que tant s'assemblava a la d'elles, a la d'ells.
No heu de creure, per això, que la ira m'abandona, no, mai! No obstant, comprovar que desgraciats i desgraciades podem ser tots els éssers humans m'ha ajudat a suportar millor la vida, poca, que em quedava.

Nota de la'autora:
La càlida i fantàstica imatge que acompanya el relat és de Manola Roig i té tots els drets reservats. Podeu veure les seus imatges en flick.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
M'agraden moltes imatges de la Manola. Es fantàstica!

Sobre el text... uf! Quantes coses em sonen. Bé, l'ira no; potser hauria d'aprendre a tindre ira; hi ha escola?

Es increïble com parles de coses molt profundes amb aquest ritme lleuger i agredolç, ple de vida, si.

Un somriure,
Montse.
Anònim ha dit…
Sí que ho és, tot i que ella no s'ho creu. Entropessar amb la mort i la infelicitat cada dia, i haver de seguir menjant i estimant, és el que ens fa persones. Som pura contradicció. Ni podem parar la vida, ni podem fugir de la mort. Al remat. som un poc ridícules.

Gràcies pels teus comentaris.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f