Passa al contingut principal

Ronya



Alfabet menor


Després de tants anys d'amagar-s'ho tot, li ha quedat una costra de ronya que no aconsegueix netejar amb res. Pensava que no es notaria, i així va ser al principi. Ara, cada paraula que no diu, cada sentiment que ignora, cada somriure postís, afegeix color a la taca, que s'estén. Negra.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
Això passa a la pell, als diferents òrgans del cos... vaja, fins a l'anima. En allà, uf! el remei es dur molt dur... negre? més encara, un color més fosc encara.

Petonets!
Montse.
rosa roig ha dit…
Sí, és un color que només té el negre coma pàtina. És un color sense nom. El color de la negació de la vida.

Gràcies pels teus comentaris, que fan viure els meus textos, menors i inútils.
Joan Calsapeu ha dit…
Rosa,
Aquest color sense nom, ¿no s'assembla al color de gos com fuig?

D'altra banda, tots els textos són menors (en la mesura que mai ens diuen del tot), i inútils (perquè, per molt que ens hi escarrassem, no ens duen la felicitat).
fra miquel ha dit…
Caldrà posar-se en remull una bona temporada, i ensabonar-se amb noves amistats amb les que practicar el dir les paraules que volen sortir, mostrar els sentiments i reconèixer els propis errors. I somriure, somriure a la vida, que només en tenim una... i dura tres dies.

No sé si els teus textos són menors, però no crec que siguin inútils. Algú els trobara la utilitat, segur.
Petons
Anònim ha dit…
Benvolguts amics:

Joan, la llengua ens regala meravelloses imatges. Per a mi que tinc por dels gossos veure'ls fugir s'assembla al color de la felicitat.Que sé com és, però no li trobe nom.

Fra Miquel, els meus textos són inútils perquè així els vull. El que escric, no obstant, té una justificació, personal i inútil: la venjança. Ho va dir Fuster i jo m’ho crec: “Escriure, fer literatura, és tot això que vostés diuen i de més a més, una forma de venjança”.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f