Alfabet menor
Després de tants anys d'amagar-s'ho tot, li ha quedat una costra de ronya que no aconsegueix netejar amb res. Pensava que no es notaria, i així va ser al principi. Ara, cada paraula que no diu, cada sentiment que ignora, cada somriure postís, afegeix color a la taca, que s'estén. Negra.
5 comentaris:
Això passa a la pell, als diferents òrgans del cos... vaja, fins a l'anima. En allà, uf! el remei es dur molt dur... negre? més encara, un color més fosc encara.
Petonets!
Montse.
Sí, és un color que només té el negre coma pàtina. És un color sense nom. El color de la negació de la vida.
Gràcies pels teus comentaris, que fan viure els meus textos, menors i inútils.
Rosa,
Aquest color sense nom, ¿no s'assembla al color de gos com fuig?
D'altra banda, tots els textos són menors (en la mesura que mai ens diuen del tot), i inútils (perquè, per molt que ens hi escarrassem, no ens duen la felicitat).
Caldrà posar-se en remull una bona temporada, i ensabonar-se amb noves amistats amb les que practicar el dir les paraules que volen sortir, mostrar els sentiments i reconèixer els propis errors. I somriure, somriure a la vida, que només en tenim una... i dura tres dies.
No sé si els teus textos són menors, però no crec que siguin inútils. Algú els trobara la utilitat, segur.
Petons
Benvolguts amics:
Joan, la llengua ens regala meravelloses imatges. Per a mi que tinc por dels gossos veure'ls fugir s'assembla al color de la felicitat.Que sé com és, però no li trobe nom.
Fra Miquel, els meus textos són inútils perquè així els vull. El que escric, no obstant, té una justificació, personal i inútil: la venjança. Ho va dir Fuster i jo m’ho crec: “Escriure, fer literatura, és tot això que vostés diuen i de més a més, una forma de venjança”.
Publica un comentari a l'entrada