Primer dia de Nadal, i mentres m'acabe l'última copa de Blanchet, i intente oblidar el perfum intens de la sala carregada- paraules, odis, suor, enveja- només veig les coses menudes i insignificants que m'impedixen ser feliç. Ric poc, i bec massa. El meu cos s'ha convertit en un obstacle per a les relacions humanes. Malfie i desconfie. La carn tenia massa greix, i les gambes massa sal. Així no puc seguir. Hi ha més angoixa i infelicitat en mi, que segons en una hora. La culpabilitat i l'olor del formatge se m'han instal·lat en les mans. Insegura de quasi tot, m'he quedat atrapada en el meu propi nom i l'hostilitat m'acompanya. No arribaré al torró, vull eixir, no sé com. Busque una nova mirada. Vaig al bany.
4 comentaris:
No m'havia imaginat el Nadal d'aquesta forma; espere i desitge que siga tan sols aquesta vegada.
Per si de cas, que tots els teus dies de l'any puguen ser Nadal per trobar una gran variació d'aquest moment.
Besets a les dues, Rosa i Manola.
M'agradat aquesta baixada a la realitat estomacal i bicarbonatada de les festes que fem a la salut "del niño que está en la cuna".
tothom es laic però...
salut,
hugo
De tots els escrits de Nadal que he llegit aquest crec que és l'únic amb el que m'he identificat...
Cada un té els seus motius, però crec que som molts els que no ens acabem de sentir feliços per Nadal i notem més que mai, els ponts de comunicació que ens manquen. És trist.
Veig que us deixeu portar per la literatura, fantàstic!
El "niño que està en la cuna" és una història d'una crueldat inenarrable. Mentre ell es mor de fam i de fred, els altres es fan ben farts. I quan es mor també.
Coses2, el que ens acosta als altres no és trist, és molest.
Seguiu llegint la série, per desemboirar-vos!
Publica un comentari a l'entrada