divendres, 12 de març del 2010
El meu xiquet
Vaig aguantar lúcida i serena fins que el seu cos menut reposà en el llit de pedra que elles li havien preparat. El taüt groc i silent. El meu crit amagat. Un silenci reconfortant acompanyavà el meu passeig cap al jardí, on vaig seure per mirar com queia el dia. I allí em van deixar viure, arraulida al xiprer que li fa ombra.
Entrada destacada
-
Tornar-se vella, tornar-se bella. Qui o què pot tornar-se vell, si tornar és fer de nou? Els diccionaris no sempre ajuden a entendre el m...
-
Ha començat els des-confinament estan les criatures preparades? Significa que s'acosta el final del viatge? Els temps són co...
-
Amb 400 paraules de prosa senzilla, emotiva i divertida, 4 ratlles i dos tintes hem contat i dibuixat les històries de 2...
1 comentari:
La mort d'un infant fa sentir aquest arrelament del que parles; no correspon al cicle vital la marxa fugaç, es com anar contra natura. És ben cert que des de llavors, moltes persones viuen sota un xiprer.
Publica un comentari a l'entrada