El meu xiquet

Publicat per el dia
Vaig aguantar lúcida i serena fins que el seu cos menut reposà en el llit de pedra que elles li havien preparat. El taüt groc i silent. El meu crit amagat. Un silenci reconfortant acompanyavà el meu passeig cap al jardí, on vaig seure per mirar com queia el dia. I allí em van deixar viure, arraulida al xiprer que li fa ombra.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
La mort d'un infant fa sentir aquest arrelament del que parles; no correspon al cicle vital la marxa fugaç, es com anar contra natura. És ben cert que des de llavors, moltes persones viuen sota un xiprer.
14 de març del 2010, a les 21:18

Publica un comentari a l'entrada