dissabte, 27 de març del 2010

El xiquet de paper

Sa mare li va dir que no se n'anara a soles.
Ell, com sempre estava distret.
Definitivament distret.
I caigué.
Tot es va fer fosc, negre
com la sutja i el cor d'algunes mares.
 Tenia por, molta por.
Se sentí humit, s'acabà la caiguda, sentí la remor de l'aigua.
Es torbà en començar a sentir com es desfeia.
Una sensació joiosa i tan tan perillosa!
 Li agradava, i no es va resistir més.

Sa mare li va dir que no se n'anara a soles
i ell se n'anà.
Li digué que s'esperarà
i no s'esperà.

Sempre que passa davant del forat mira
per si torna el seu fill.

3 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

Trist.

Anònim ha dit...

Però el xiquet trobà el plaer del perill.

arsvirtualis ha dit...

Cert, però personalment sóc molt dolenta encara amb això dels comiats. :)

Publica un comentari a l'entrada

Entrada destacada

62 anys. Envellir. Embellir