Passa al contingut principal

Els trens de la seua vida

Des de la finestra del menjador els veia passar tots, els de la línia de Gandia i els de la línia de Xàtiva. Amb els anys, els últims deu anys, la regularitat havia envaït la seua absurda intimitat.
Mentre planxava, els mirava. Mentre plegava aquella roba, neta, i desgastada --com la seua vida, com les seues mans de cartró i lleixiu--, mirava els trens. Mentre s'engolia sense massa gana el sopar que li havia preparat el seu home, aquell home que ja no la feia riure, mirava els trens.
Aquells trens que havien acabat convertint-se en la part més important de la seua vida, una vida que només tenia una finestra per on mirar.

Comentaris

Unknown ha dit…
Et recomane els poemes de Montse Assens: «Indigent, com jo», on parla d'aquesta mena de trens (de vida). Salutacions.
Anònim ha dit…
T'agraisc la recomanació i la l'atenció. Ho faré. És la segona vegada que Montse apareix relacionada amb els meus textos. Curiós.
Vicent Terol ha dit…
Teniu un premi al meu bloc...
rosa roig ha dit…
T'agraisc la tria i em pose a fer el que he de fer. Per cert, no sabia jo que un premi donava tanta faena.

Gràcies Vicent, però el millor premi és sempre que llegisquen el que fas.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f