Des de la finestra del menjador els veia passar tots, els de la línia de Gandia i els de la línia de Xàtiva. Amb els anys, els últims deu anys, la regularitat havia envaït la seua absurda intimitat.
Mentre planxava, els mirava. Mentre plegava aquella roba, neta, i desgastada --com la seua vida, com les seues mans de cartró i lleixiu--, mirava els trens. Mentre s'engolia sense massa gana el sopar que li havia preparat el seu home, aquell home que ja no la feia riure, mirava els trens.
Aquells trens que havien acabat convertint-se en la part més important de la seua vida, una vida que només tenia una finestra per on mirar.
Entrada destacada
-
Ha començat els des-confinament estan les criatures preparades? Significa que s'acosta el final del viatge? Els temps són co...
-
Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que le...
-
Tornar-se vella, tornar-se bella. Qui o què pot tornar-se vell, si tornar és fer de nou? Els diccionaris no sempre ajuden a entendre el m...
4 comentaris:
Et recomane els poemes de Montse Assens: «Indigent, com jo», on parla d'aquesta mena de trens (de vida). Salutacions.
T'agraisc la recomanació i la l'atenció. Ho faré. És la segona vegada que Montse apareix relacionada amb els meus textos. Curiós.
Teniu un premi al meu bloc...
T'agraisc la tria i em pose a fer el que he de fer. Per cert, no sabia jo que un premi donava tanta faena.
Gràcies Vicent, però el millor premi és sempre que llegisquen el que fas.
Publica un comentari a l'entrada