Passa al contingut principal

Dia 8: el millor amic de l’home i de la dona?

Al sol del migdia



He de confessar que per a mi el paradís està en Iran. He arribat a la conclusió després de llegir el que explicava Monzó  en la columna "Seré Breve" del Magazine de diumenge 8 d'agost-- per cert una columna impossible d'enllaçar--.  Ni jo m’ho podia creure. Quim Monzó explicavaque allí multen a qui trau a passejar gossos. Ho trobe fantàstic! Ja sé que em direu que en el meu paradís persegueixen les dones, i també les multen per no portar vel. El paradís no és perfecte, només heu de recordar el que passà amb Eva i com sempre l’han feta responsable de tot. A qui se li ocorre fer un paradís on no es pot menjar pomes?
D’altra banda la por no em deixa ser objectiva. En Iran multen i persegueixen les dones si es lleven el mocador, però en Europa també intenten multar i perseguir les dones que porten vel. Mal si en dus, pitjor si no en dus. Les dones sempre perdem. 
Tinc por als gossos, i què? Els amos, si manifeste el meu disgust perquè els seus animals se m’acosten, solen dir-me: però si no fa res? Pobre, encara l’espantes més tu. I m’indigne, i m’indigna. Per què m’ha d’agradar el tacte aspre i humit d’un musell o d’una llengua d’animal? Per què he de consentir que se m’acoste i m’ole? No puc entendre que la vida d’un animal siga més valuosa que la d’una persona. Sota cap concepte ni per cap raó. Ni entenc el menyspreu que solen mostrar els amos de gossos a la gent, que com jo no passegem les nostres mànies pel carrer.
Trobe exagerada la veneració cap als animals, com trobe, denunciable la seua manipulació. No és crueldat projectar en els animals les nostres frustracions i les nostres manies? Passejar un gos gran i pelut per vora mar, al sol del migdia, és tan cruel com l’estoc que li claven al bou a la plaça. Però, ai, las! ens agraden els gossos i els seus pels, i les seues puces. I sobretot ens agrada que ens miren quan representem l’espectacle de deixar-los en llibertat a vora mar o en una gasolinera, si ens n’hem cansat. Tal com jo ho veig, tan ridicul és passejar un gos com passejar una gallina. Tots dos són animals domèstics que serveixen l’amo. I l'ama.
Si vols besar un home que no és el teu, fes-ho! Si els teus fills i filles no t’agraden, dis-los-ho! Si vols insultar la veïna que et critica la paella, fes-ho també! Viu, i deixa els gossos en pau i en casa.

Comentaris

Et respecte amiga meua, però jo t'apunte la meua experiència a

1// http://www.flickr.com/photos/26312221@N02/sets/72157624288522275/

2// http://espaiclaudator.blogspot.com/2010/02/pagina-con-perro.html

i 3// http://espaiclaudator.blogspot.com/search/label/El%20m%C3%B3n%20de%20Jana

Qui m'ho anava a dir!
Gràcies a Jana els meus ulls han canviat, s'ha asserenat la meua vida i, amb ella, la de tots els qui m'envolten.
rosa roig ha dit…
Supose que les experiències amb animals són úniques i no intercanviables. T'he visitat als enllaços i veig el que dius.
Part del que dic forma part de la ficció. Una altra part, no.

L'exibició pública dela animals, com la d'altres coses, no la comprenc, ni la compartisc.

Gràcies pel comentari.
L'exhibició pública per xafarderia, per un ús o explotació d'aquests éssers, companys de viatge, tampoc la compartisc.
Un animal no és una joguina "d'usar i llançar". Cal respectar-los i tractar-los amb dignitat; igualment que amb tots els éssers vius, inclosos els animals humans a qui sometem repetidament a tantes vexacions, injustes i inexplicables.
I, com no, respectar els qui tenen pors i fòbies (coses distintes) dels animals. No cal forçar la persona.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f