Més donuetes: xuplar-se els dits!

Mercadona.
Manola Roig

És millor no dir res, callaré! L’insult, de què serveix? Sóc educada, senyora, ni li conteste. No ofén qui vol. Ell, però, no para, i em mira, per davant i per darrere. I s’espera a que passe, tots els dies… i com n’hi ha tres cotxes damunt la vorera i el pas de peatons –i les peatones, què?–, i tots en el bar, esmorzant i bevent, i esperant… Em pose malalta només de pensar-ho, però he de passar per davant, és el camí més curt i tinc poc de temps… Ni alçaré els ulls, ni el miraré, ni respiraré.

És maleducat, malparlat i les seues paraules i els seus gestos, el que insinua ofén, m’ofén.

Faré com que no entenc les coses que em diu. És un malalt, si la dona ho sabera! Si sa mare alçara el cap! No res. Jo mut. Més erta que un querineldo, sense gosar ni respirar. Sí, sí, segur, el millor és callar i fer com si no ho veiera… encara que el meu cos, suat, i menut, tot el meu cos demana a crits que li diga: per què no proves a posar-te eixe dit en el cul i l’altre en la boca i vas canviant-te’ls!