 |
| Mercadona. Manola Roig |
És millor no dir res, callaré! L’insult, de què serveix? Sóc educada, senyora, ni li conteste. No ofén qui vol. Ell, però, no para, i em mira, per davant i per darrere. I s’espera a que passe, tots els dies… i com n’hi ha tres cotxes damunt la vorera i el pas de peatons –i les peatones, què?–, i tots en el bar, esmorzant i bevent, i esperant… Em pose malalta només de pensar-ho, però he de passar per davant, és el camí més curt i tinc poc de temps… Ni alçaré els ulls, ni el miraré, ni respiraré.
És maleducat, malparlat i les seues paraules i els seus gestos, el que insinua ofén, m’ofén.
Faré com que no entenc les coses que em diu. És un malalt, si la dona ho sabera! Si sa mare alçara el cap! No res. Jo mut. Més erta que un querineldo, sense gosar ni respirar. Sí, sí, segur, el millor és callar i fer com si no ho veiera… encara que el meu cos, suat, i menut, tot el meu cos demana a crits que li diga: per què no proves a posar-te eixe dit en el cul i l’altre en la boca i vas canviant-te’ls!
5 comentaris:
Ni cas. Has vist algú miran-te? mai de la vida...
Sí l'he vist, i t'assegure que han carregat amb cabàs i llegó, que diuen al meu poble.
I a la porta dels bars no només miren sinó que a més a més fan carreronet per a que passes pel mig i mirar-te ben mirada, és ofensiu i em quede curta per explicar-ne la sensació d'indefensió i impotència que produix i tu ben digna amb el cap ben alt, això sinó els envies a ma...
No puc ubicar el context que embolcalla aquest magnífic i fresc fragment teu. Per què aquesta angoixa per una mirada aliena o una paraula fosca i forastera?. Hi ha qui donaria un regne per un esguard, més enllà del peix o la carn.
Salutacions.
Estimat comte, supose que la teua educació, refinament i sensibilitat fa que no pugues imaginar un fet tan barroera i ofensiu. Tan lluny del plaer, o el goig, com el dia de la nit.
Publica un comentari a l'entrada