La tarara (IV): ací em pica, ací em cou, ací em trenque l’ou. O la cuca?






Han anat apareixent més estrofes a la versió de la Tarara que vaig penjar en el primer post sobre pasqua i les seues tradicions populars. La lletra inicial ha anat prologant-se, com les corrandes improvisades, gràcies a la bona memòria i col·laboració d’amigues i amics del facebook. Si vosaltres en sabeu de noves, afegiu-les! Com més sucre, més dolç.


Els xicons d'ací/ ja no pinten res/ els que pinten ara/ són els forasters.
Sí que pinten, sí/ sí que pintaran/ perquè els forasters/ venen i se'n van.

No volem pasqüeros, no volem pasqüeros/ perquè són borratxos i molt “embusteros”/
La tarara sí, la tarara no, la tarara mare que la balle jo.

En la lletra de la cançó valenciana i popular, trobem tots els tòpics sobre relacions home-dona que una bona educació pre i postconciliar recomana, tòpics que les i els nostres dirigents populars i valencians, acabaran per convertir en matèria obligatòria, i en castellà, que la cosa és “seria”.
I què explica el tòpic en la tendra i innocent cançò iniciàtica: què miren ells del cos d’elles “ les –asexuades- pantorrilles”; què se suposa que sent ell –plora com les criatures i els covards- si el sexe no conté el caràcter genital que li han dit que ha de tindre “no se li empinava”, perquè el que és important és que s’empine, xe xiquet!; quins “ells” són millors si els autóctons o els forasters, conservem el que tenim que sempre és millor “malo conocido, que bueno por conocer” encara que tinga problemes amb el “catxirulo”; i finalment com els veuen elles, amb una visió desoladora i que no admet desig, ni cap sensualitat, els hòmens són“borratxos i embusteros”; xiques tanqueu ulls i cames. Tòpics que expressen prejudicis que tenim enganxats en les entranyes des de la primera intervenció divina en la pila del baptisme. Exagerat? Desmotivador?
En definitiva, sí la pasqua només és una celebració de la primavera, els primers dies de bon temps en què eixim a l’aire lliure, si bevem i mengem i l’excitació del sol i la companyia ens fa llevar-nos la teranyina hivernal, la cançò només mostra com de necessitades i necessitats estem de desfer-nos dels tòpics populars i de la visió més arrelada sobre les nostres relacions afectivo-sexuals.
Reivindiquem la celebració no religiosa de la pasqua com el que va representar durant mil·lenis abans de la nostra era, en les cultures mediterrànies, una festa d’una setmana de durada coincidint amb la primera lluna plena de la primavera, per a celebrar el "pas" de l'hivern a la primavera. I aprofitem la primavera, per netejar roperos, manies heretades i visions interessades del nostre cos i del que sent.
Parafrasejant Papasseit:

Visca l’amor que m’ha donat l’amiga (amic)
fresca i florida com un maig content,
Visca l’amor, l’he cridada i venia,
Visca l’amor, ens volíem i ens hem pres