Vés al contingut principal

Contes, bàsicament, per a dones.La xiqueta que no volia eixir de casa

Una vegada ja fa molts anys va viure prop d’ací una família poderosa i estranya que tenia una filla amb totes les virtuds i els defectes d’una criatura ben alimentada, intel·ligent i sensible. Aquella jove, de qui contaven i no paraven, aconseguí una veu captivadora, un enginy sense rival, i una curiositat sense mesura. En complir setze anys però li canvià l’humor i el seu caràcter, obert i divertit, s’esmorteí. Es negava a eixir de casa i passava els seues dies errant del banc del jardí, a la butaca de prop de la llar. Com més insistia son pare més s’entestava ella a no moure’s. Com més la temptava sa mare, més clar tenia la seua filla que mai no es mouria d’aquell racó càlid i confortable que era sa casa.
Profundament preocupats pel futur de la xiqueta, així com per la seua felicitat, es van decidir a buscar una solució. Gràcies a les seues influències i bones relacions van fer córrer per tota la comarca el que havien pensat. Es passà de boca a orella que qualsevol viatger, home o dona, seria ben rebut i convenientment recompensat, si, abans d'abandonar aquelles terres passava per la vella casa familiar per visitar la jove que no volia eixir de casa, i,compartia amb ella la seua vida. La gent, de naturalesa amable i xafardera s’avingué a col·laborar amb la desfeta d’aquell misteri i començà a visitar constantment la jove i la seua poderosa família.
Així va ser com, sense moure’s del seu magnífic jardí, la nostra amiga se n’assabenta de la bondat dels ésser humans, però també de la seua maldat. Conegué els racons més foscos de l’odi, la ira, l’enveja. Rigué de gust amb les facècies de les persones més vitals, plorà a llàgima viva amb les penes de les més desgraciades. Prova pastissos de mig món, es perfumà amb ungüents bons per a les mans, els dolors i les enveges. Li explicaren com de gran i menut és el món, i quantes maneres n’hi ha de tramar i ordir una bona tela, o un bon paper. Pintures, raboses, gesmils, relats. En aquell saló familiar es van sentir en pocs anys les llengües més vives, i també, les més mortes. 
Quasi tot el món passà per les mans, les orelles, la vista, el tacte i l’olfacte de la bella jove, que a força de parlar amb tanta gent i tan diversa es convertí en la persona més sàvia, més justa, i amb més sentit comú de tota la comarca. No obstant això, ni per un sol moment defallí de la seua inicial decisió de no traspassar la porta de la casa familiar. Son pare emmalaltí de ràbia per no poder curar l’obsessió de la filla. En canvi, sa mare, d’esperit més pràctic i flexible s’adaptà a la nova situació. Ella que des del primer moment s’encarregà d’escriure per donar les gràcies a les persones que les visitaven, acabà per mantenir una fluïda, voluminosa i intensa correspondència amb les viatgeres i viatgers. Amb el temps reuní el major nombre de cartes -escrites i rebudes- que s’havia vist mai per allí, i es convertí en un fenòmen que atreia l’interés de tota mena d’investigacions sobre les relacions humanes.
No cal que us diga que en tots aquells anys de patiment per a son pare, però de felicitat per a les dones de la casa, de matrimoni per a la xiqueta no se’n va parlar mai. Prou maldecaps tenien ja! Però va passar el temps i un bon dia la nina preciosa va cumplir vint anys, i en moment volà el cresol. La bella jove, sàvia i justa, mirà per la finestra que s’havia deixat oberta l’última visita i veié un jove hermós, d’ulls negres com l’atzabeja, rulls espessos com les nits sense lluna i cos ferm com els préssec d'estiu. Un impuls, s’instal·la en el seu pensament, i la força de mil ones en el seus peus. Abandonà la casa familiar, son pare, sa mare i el jardí. Va eixir i no torna a entrar mai més.

Entrades populars d'aquest blog

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino
Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associació…

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.
Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat t…

Exposició Nosaltres, les escriptores a la Diputació de València, celebrem el 8 de Març

Comencem la setmana de celebracions amb la inauguració de l'Exposició de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana, de la qual som comissàries Manola Roig i Rosa Roig. Serà a les 19:00h en la Diputació de València, organitzada per la Diputada d'Igualtat. Farem una lectura de textos d'autores des del segle IX, fins ara, acompanyades a la guitarra per Enric Casado.
Des que s'inaugurà en octubre de 2016, l'exposició ha recorregut un bon nombre de ciutats, biblioteques, aules de cultura, i en cadascuna s'han anat afegint  més noms d'escriptores a el llistat inicial de 453. També s'han hagut de fer tres còpies de l'exposició, una de les qual estarà present en totes les Trobades d'Escola Valenciana d'enguany. Queda molt per fer, i les comissàries estem compromeses amb el treball de recuperació i visibilització de les escriptores valencianes i en la seua normalització i incorporació a la vida cultural. Cada dia, perquè el temps de les dones és c…