Com cada matí, després del café, començava la rutina. Cada segon de la venjança estava pensat.
Ni un sol detall se li escapava. Buscava l'efecte més fulminant amb la frase més breu. A migdia ho tenia quasi tot pensat. Arribava a la nit amb la satisfacció de tenir-ho tot controlat. Relaxava cos i ànima i així s'adormia profundament. L'endemà tornava a començar, no se'n recordava de res! I tot per no fer cas de sa mare i escriure el que havia de fer!
Comentaris
Deixant la venjança a part, que no és el meu cas... aquesta despistada podria ser jo... si no m'ho apunto em despisto. Tinc molt a memòria, però molt selectiva. Les coses pràctiques, avorrides, burocràtiques o pesades... sempre se me'n van del cap, tu! Ara de les meves dèrie me'n recordo sempre!
Una abraçada Carme, sempre tan disposada a recodar-nos que ens llegiu i us agrada
Clar que si amb això entreté el cap!
Empar
Publica un comentari a l'entrada