Nota de les autores: La Organització Mundial de la Salut, ha declarat el 4 de febrer com el Dia mundial contra el càncer. Des d'ací, i amb humor ens unim al patiment de tanta gent i que viu cada dia amb una malaltia ben comuna, però que la societat en general viu com un pecat. Esperem que a cap govern li passe pel cap retallar en investigació, ni en assistència i que la societat assumisca la normalitat d'estar malalta. Llegiu l'article de El Punt, contra el tabú i la marginació d'una malatia que es cura. Nosaltres ja ens hem afegit a la normalitat de la malaltia amb el post sobre donuetes amb càncer
Les donuetes (malaltes) no som tontes
Creu-t’ho que encara que hem estudiat i parit; encara que hem opinat i sabem donar i prendre, cuinar un arròs caldós amb fesols i nap per xuplar-se els dits -tots, eh!- ; encara que usem un portàtil, l’iPad, i la Blakberry i el mail i el google+ i nosequantes tecnologies punta més; encara que gosem cantar de solistes la veu de contralt de l’O magnum mysterium de T.L de Victoria -per celebrar el 400 aniversari de la seua mort- i interpretem, amb només una mirada, les necessitats de la nostra filla de huit anys que se sent insegura per les amigues o a pesar que només per l’olor que fa el nostre fill adolescent en tornar de l’institut, sabem que necessita un abraç, sí, a pesar del que et dic, ens passa el que ens passa.
Si creu-t’ho, creieu-vos-ho, cap ni una de les nostres habilitats ens permet entendre, a la primera, el laberíntic món dels tractaments hospitalaris i/o ambulatoris de la nostra malaltia. Sabem que tenim càncer, i també sabem que no som tontes, però comencem a pensar que primer ens curarem que entendrem, a la primera, què hem de fer i com. Llegim amb dificultat, serà pel nervioset que se’n posa al cos quan hem de baixar al soterrani per posar-nos els goterets, dic que llegim amb dificultat els paperets de les cites que tan amablement ens faciliten -i per què són tan grans i n’hi ha tant de blanc?-, necessitem concentració per relacionar el nom del medicament genèris amb el de les pastilles de tota la vida, demanem confirmació a amigues i parents sobre quantes hores són huit hores, i si comptar-ne sis també pot valdre.
Fem cara de llestes i espavilades i neguem tindre dolor o malestar perquè no acabem d’estar massa segures, després de pujar i baixar tres plantes i assistir a tres consultes diferents, de si no serà millor negar-ho tot i acabar prompte per tornar a casa. El sostenidor ens apreta, les botes ens donen calor i des de les set del matí portem al llom un bolso gran amb tot el que pensem que podiem necessitar -un bocata, aigua, les cinc classes de pastilles del dia, un llibre, Público , targetes, el mòbil, mocadors, guants, el gorro, la jaqueta, la navaixa...-.
I no, tontes no som. Abans del càncer i d’estar pendents del tractament, les anàlitiques, les visites de control, les tres o quatre dies de seure en aquelles butaques altes i incomodíssimes per enxufar-nos al tractament, enteniem el que feiem. Ara ens agoixa més equivocar-nos de planta o de pastilla, o no trobar la consulta a la primera, que pensar que la mort ens ha mossegat la cua. Però, alerta, en acabar el tractament sabrem, fins i tot, on està l’amagatall de l’última rata de l’hospital, que, què!. Malaltes, sí. Un poc marejades, també. Vençudes, mai.
Si creu-t’ho, creieu-vos-ho, cap ni una de les nostres habilitats ens permet entendre, a la primera, el laberíntic món dels tractaments hospitalaris i/o ambulatoris de la nostra malaltia. Sabem que tenim càncer, i també sabem que no som tontes, però comencem a pensar que primer ens curarem que entendrem, a la primera, què hem de fer i com. Llegim amb dificultat, serà pel nervioset que se’n posa al cos quan hem de baixar al soterrani per posar-nos els goterets, dic que llegim amb dificultat els paperets de les cites que tan amablement ens faciliten -i per què són tan grans i n’hi ha tant de blanc?-, necessitem concentració per relacionar el nom del medicament genèris amb el de les pastilles de tota la vida, demanem confirmació a amigues i parents sobre quantes hores són huit hores, i si comptar-ne sis també pot valdre.
Fem cara de llestes i espavilades i neguem tindre dolor o malestar perquè no acabem d’estar massa segures, després de pujar i baixar tres plantes i assistir a tres consultes diferents, de si no serà millor negar-ho tot i acabar prompte per tornar a casa. El sostenidor ens apreta, les botes ens donen calor i des de les set del matí portem al llom un bolso gran amb tot el que pensem que podiem necessitar -un bocata, aigua, les cinc classes de pastilles del dia, un llibre, Público , targetes, el mòbil, mocadors, guants, el gorro, la jaqueta, la navaixa...-.
I no, tontes no som. Abans del càncer i d’estar pendents del tractament, les anàlitiques, les visites de control, les tres o quatre dies de seure en aquelles butaques altes i incomodíssimes per enxufar-nos al tractament, enteniem el que feiem. Ara ens agoixa més equivocar-nos de planta o de pastilla, o no trobar la consulta a la primera, que pensar que la mort ens ha mossegat la cua. Però, alerta, en acabar el tractament sabrem, fins i tot, on està l’amagatall de l’última rata de l’hospital, que, què!. Malaltes, sí. Un poc marejades, també. Vençudes, mai.
2 comentaris:
Genial, Rosa. Quina visita virtual ens has fet... pregunta al centre, busca, rebusca, troba... estic ben segura que no només hi han rates -que hi són, esclar-; la teva es una visió des de l'altre bande de la meva (professional), però ens agrada trobar-nos amb la teva, la real, la veritable vivència. Gràcies.
En realitat, els i les professionals sou unes víctimes més de la deshumanització i la mala organització, però sou estupendes, en general i teniu mèrit, molt!
Publica un comentari a l'entrada