Davant els retalls en drets socials, laborals i en jornals, davant les mesures “salvadores” de la dreta, és una bona pràctica recordar a les persones que ja es van enfrontar amb situacions semblants, i no van perdre ni les conviccions, ni l’ús de la paraula.
Avui la vida per a la dona és tan brutal com per a l'home, jo diria que la maltracta amb mes duresa que a ell, perquè la dona davant de la violència estarà sempre desarmada. La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificis; res li ha estat perdonat. Exiliada, perseguida, vexada, empresonada o deportada, la seua pàtria s’ha convertit en una llar abandonada.
L'exili és una font inesgotable de sofriments. El home fora de la seua pàtria és un arbre sense arrels i sense fulles. Lluita per mantenir-se ferm sobre la terra i ningú pot descansar sota la seua ombra. Pel que fa a la dona, crec que ha arribat el moment de fer-li justícia en aquest terreny. [...] s'ha dit que l'exili és un dolor més profund per a l'home que per a la dona, perquè per a la dona la pàtria és la seua llar i la seua llar va amb ella. No cal dir que aquesta i d’altres són opinions masculines, en general, d'homes bandejats.!
Els meus quatre anys a París, (1948) de Victòria Kent
El 26 de setembre de 1987, va morir a Nova York, Victoria Kent una de les dones espanyoles més importants del segle XX. Però ens han quedat les seues paraules, clares, contundents com diuen que era ella. Kent apel·la a la seua pròpia memòria. Tem que la història que s'escriga siga distinta, que s'esborre la veritat i que uns altres facen la Història, i conten el que vulguen. «El que jo vull és no oblidar». Ni nosaltres tampoc.
L'aportació de V. Kent a la Segona República, a més de política i jurídica, va ser ètica, perquè les seues posicions sempre van tenir coherència i honestedat: la seua dimissió en no aprovar-se el seu pla de presons, la seua col·laboració en l'exili i la posició final en la transició, mantenint la coherència republicana per sobre de la fórmula política que va adoptar la Constitució, i que la va fer retornar al seu etern exili, on va morir. Podem trobar ací els seus errors, però també la seua grandesa.
Però a més a més Victoria va ser un figura popular, he llegit en la xarxa que les famílies republicanes parlaven d’ella amb veneració, com és parla dels models, de les figures exemplars, i la recordaven en la intimitat. Tenien present la imatge de la directora general de Presons en 1931. La dona que entrava acompanyada per periodistes, en les brutes i destartaladas presons de la monarquia, on al costat dels presos famèlics, es veien el menjar amuntegat als magatzems, en una definició molt grafica del que significà el canvi de règim. I supose que per això la seua fama arriba al carrer i formà part d'una revista frívola Las Leandras, que canta la popular Celia Gámez: «Se lo pues decir / a Victoria Kent, / que lo que es a mí / no ha nacido quién»
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada