Ja és primavera per a Papasseit i per al Corte Inglés



Primavera d’hivern - Primavera d’estiu
i tot és Primavera
i cada fulla verda, eternament

Creu Serrat que res no és mesquí, té raó? La primavera  del poeta ha arribat al Corte Inglés, però a la meua cartera s’ha instal·lat el desembre congelat. Els retalls, els decrets, els rebuts de les multinacionals elèctriques i telefòniques, de les assegurances, els impostos a l’Estat, per sufragar als enviats de déu en la terra i als seus fidels servidors que perdonen pederastes, o per copagar la privatització del negoci de la salut-malatia, i ajudar al finançament per dues o tres vies de l’ensenyament privat- privat, de què?, de vergonya?-, tot passa pel meu jornal de funcionària- retalls i més retalls, augments d’IRPF i congelació de jornal. Creu Serrat que cap hora és isarda, esquerpa, escabrosa, salvatge?
Ha tornat a passar, com sempre. Abans que el calendari marque la fi de l’hivern o que les falles cremen amb un ritual alliberador i enlluernador, la primavera ha tornat al Corte Inglés, un lloc privilegiat del planeta -un nou paradís- que és on primer arriba el temps d’esperança i felicitat que, sembla, que enguany només allí es quedarà. La temptació dels seus perfums i la calidesa dels pastels, la promesa dels complements...Enguany, però, per a mi i per a tantes i tants com jo, les papallones s’enlairaran no perquè perseguisquen un somni a l’abast de la targeta de crèdit, no! S’enlairaran perquè fugiran espantades en detectar la gelor intensa que desprén la meua cartera, que mana sobre els meus somnis i desitjos. El que les papallones temen és el desembre congelat sobre les seus fràgils ales.
Ni perfums, ni pastels, ni complements, i ai! tampoc fragàncies! Rajoy i sus muchachos han decidit que pague pels meus pecats, i no li ho han dit a les papallones de la botiga.

Què quins pecats? Fàcil. Estudiar una carrera que em van pagar mon pare i ma mare, aprovar unes oposicions amb el meu esforç, estimar el meu treball quasi cada dia, defensar els meus drets de dona, treballadora, usuària. Després endeutar-me amb el banc per comprar una casa, perquè de lloguer ací no n’hi havia, i fer-ho per a tota la vida, i esperar que l’interés del 17% inicial baixe al 4%; contractar una assegurança que cada any augmenta la prima, sense saber per què; consumir llum de forma moderada, però veure com les companyies que guanyen i guanyen pela, augment exponencialment la meua factura sense que jo hi col·labore; creure per un moment en l’estalvi d’un pla de pensions i veure com els diners estalviats se’ls menja el banc, sense que jo els toque. 
He pecat, ho diuen els amos de totes eixes grans companyies que s’emporten el que fabriquen al tercer món, perquè allí les persones són barates, i els guanys es multipliquen; he pecat, ho diu l’esglèsia des de l’inici dels temps, sóc Eva, i pague amb els meus impostos els seus edificis i els seus privilegis de gent que viu sense treballar; ho diu l’Estat, el meu amo, que em paga i ara m’acusa de treballar poc i cobrar massa, i m’acusa de les seues desgràcies i els seus deutes. He pecat, ho diu gent del meu veïnat que m’ha vist viure lliurement, mentre guardaven a les caixes fortes els diners negres que no pagaven impostos, i amb els seus xanxullos  feien falleres o festeres a totes les filles i els compraven moto i cotxe als xicons. Creu Serrat, que no és fosca l’aventura de la nit, però què podem esperar de rapsòdes i poetes que no saben d’economia global?
Sí, he pecat, sóc professora, sóc mestra, sóc dona, sóc funcionària. He sigut feliç, he pagat a hisenda, he votat a l’esquerra, crec en la democràcia, en el comportament ètic, en el bé comú i en la sinceritat. No sóc propietària, no crec en Déu, ni en l’estalvi i mai he obeït ni als amos ni als retors, ni a les monges. Creia, però, en la primavera del Corte Inglés. Enguany, amigues, s’ha acabat, les papallones s’han enlairat i no sé, si serà per sempre.