1 minut enllaçada per la llengua

Acabe de tornar a casa des de València, on he participat en l'acte literari que s'ha celebrat al Centre de Cultura Contemporànea Octubre i ens hem enllaçat   per la llengua. 

Les entitats organitzadores de l'acte s'han expressat així:


"Com deia Joan Fuster: “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”. Explica la llegenda que Sant Jordi va matar el drac per salvar la princesa de les seues urpes. Tots tenim una princesa per salvar i de segur que molts dracs per vèncer. Però ja és l’hora que la princesa es menge el drac." 
Aquest 23 d’abril a l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània de València, a les 19 hores, ens enllaçarem pel català i celebrarem la diada amb una festa en què seran presents Xavier Aliaga, Núria Cadenes, Joan Garí, Vicent Penya, Isabel Robles, Jaume Pérez Muntaner, Pere Bessó, Raquel Ricart, Aureli Silvestre, Francesc Mompó, Joaquina Barba, Esperança Camps, Manuel Molins, Lluís Miret, Rosa Roig, Josep Lluís Roig, Pepa Úbeda, Sico Fons, Salvador Company, Josep Guia, Josep Ballester, Carme Miquel, Joan Navarro, Lluís Roda, Jordi Sebastià, Manuel Rodríguez Castelló, Alfons Llorenç i aquesta que us escriu, entre molts altres. Com ens va ensenyar Fuster: “Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera”. I nosaltres llegirem, cadascú a la nostra manera, un minut de la nostra obra. A més, el president de l’Associació d’Editors, Jesús Figuerola, ho farà amb un fragment de Joan Fuster, commemorant els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians."

Sé del cert que moltes i molts de vosaltres haurieu volgut vindre per enllaçar-vos  i escoltar el que tantes veus us volem dir, a la "nostra manera". Us deixe penjat el que he preparat per a l'acte, si aconseguiu que algú us el llegesca, sereu una, un més entre nosaltres.
















La brotxa

Ell va haver de fugir de pressa. Ni temps per emportar-se les sabatilles.
En tots els morros li les llançà. Au, de part de Mari. Agra del
seu destí. Agra de les excuses de l’home. Agra d’haver de respondre
mil preguntes imbècils cada dia. Mari, on estan els calçotets?
Mari i les galetes i el sucre? Mari, el fem l’he de baixar? I damunt
era un dia de molt de compromís, casa plena, amigues, amics, el
veïnat, la sogra, la família. Havia d’ensenyar la roba de la menuda,
que era fallera major infantil i atendre a unes i a altres, i el café i la
cervesa, i el missal i l’adreç de la iaia, que s’ha de vore bé. El Mari
que feia deu no el va poder suportar. Mari, on està la brotxa? Es
girà, juntà les mans i amb un gest crispat assenyalà una part del
seu cos peluda i partida, que ell no sempre li trobava, i amb un to
de veu alt i clar li respongué, per última vegada: “Ací tinc la teua
brotxa!”.
La donueta perdé la paciència i el marit. Guanyà tranquil.litat i
silenci. Ara a qui li pregunta com li diuen li contesta: el meu nom
és Josepa, Josepa Maria.