Rostres amagats. Si ningú ho sap serà millor, serà més curt. Soterrada la desesperació, el dolor. No n’hi ha una vida, en són moltes i totes fugen. La muntanya cau sobre les ones, que trenquen. Qui lluita? Qui guanya? Cara a cara no tenen cap opció més, desgast, rutina, erosió, ritme lent i fúria. Si baixa l’aigua, queda la pedra. Rostres amargats, quantes vides ens queden?
3 comentaris:
Bonic,trist ,real.
Gràcies Gemma és la vida
La lluita compartida és sempre millor! Et deixo un petit present a casa, gràcies per ser-hi!
Publica un comentari a l'entrada