Sóc minera: 1962-2012

Donueta minera, Manola Roig
Mentre la diputada Fabra, filla del promotor del famosíssim i necesari aeroport buit de Castelló, explica públicament, pel que sembla, la seua més ferma condicií-convicció democràtica sobre les persones aturades "que se jodan, la marxa negra ara, com la marxa del silenci en 1'any 62, ens mostra que mentre hi ha vida, hi ha esperança.


“Era el siete de abril de 1962 y se iniciaba así un movimiento huelguístico que duró dos meses: hasta entonces, el más largo y tenaz al que se enfrentaba la dictadura...
La huelga concluyó consiguiendo los mineros todas sus reivindicaciones. El entonces ministro secretario general del Movimiento, José Solís Ruiz, negoció directamente con representantes de los huelguistas, lo que marcaría el principio de la quiebra de los sindicatos oficiales y el nacimiento de un nuevo tipo de sindicalismo: las comisiones de obreros.... Es cierto que aquella huelga, junto a otras presiones políticas como el llamado contubernio de Munich, supusieron una indudable sacudida para el régimen. Pero éste se mantuvo aún trece años más: hasta la muerte del dictador.

El conflicto estalló en pleno desarrollismo franquista. Las minas asturianas empleaban entonces a unos 43.000 trabajadores, sumados los del interior y los del exterior. Y corrían tiempos en los que el carbón empezaba a sufrir la imparable competencia de otras fuentes de energía. Pues bien, después de un trienio de salarios congelados por el plan de estabilización, la reactivación económica provocó una oleada de reivindicaciones salariales en las principales zonas mineras e industriales.”
La vaga indefinida dels miners espanyols, que els ha portat a peu fins a Madrid, té lloc l'any que en fa 50 de la històrica "huelgona", la primera protesta obrera d'envergadura durant la dictadura franquista. 
El conflicte laboral va escatar l'abril del 1962 al Pozo Nicolasa de Mieres (Astúries), on set miners van ser acomiadats després de demanar millores laborals i salarials. La vaga es va allargar fins al juny i es va estendre no només per diversos municipis asturians, sinó també en altres llocs de l'estat, com ara Barceloan, on hi va haver moviments de suport als vaguistes.
La "huelgona" també és coneguda com la "vaga del silenci" en referència a l'actitud que tenien els treballadors. En protesta pels successius acomiadaments, els treballadors, sense cridar consignes ni dir-se res, es vestien amb la roba de treballar i baixaven a la mina, però a partir d'aquí s'estaven de braços plegats. 
La protesta va tenir molt ressò internacional, coincidint amb el moment que el règim de Francisco Franco començava a obrir-se a l'exterior. 
Malgrat la repressió, amb deportacions incloses, els miners van aconseguir que s'atenguessin alguns de les seves reivindicacions
Coincidint amb el 50è aniversari, el diari "La Voz de Asturias" va explicar en un monogràfic aquesta vaga històrica. 



Entrades populars