Passa al contingut principal

Escriptores valencianes sota el franquisme: un filet de vida

Donueta, Manola Roig


...quan es trenque el filet de vida que em sosté 
i cendra voluntària em vesse en l’aire, 
m’atreviré, malgrat l’obscura absència, 
a esdevenir llum de propera recordança.

Matilde Llòria




Ha mort hui Chavela Vargas, fa 50 anys que va morir Marylin Monroe, i un 5 d’agost del 1939, els feixistes executaren de matinada 13 dones innocents, la meitat menors. Hui és dia de dol de dones. I vull recordar i reivindicar la generació d’escriptores valencianes que durant el franquisme van publicar en català al País Valencià, malgrat el menyspreu dels “amics” i l’odi dels enemics: Maria Beneyto (1925-2011), Beatriu Civera (1914-1995), Maria Ibars (1892-1965), Matilde Llòria (1912- 2002), Anna Rebeca Mezquita (1890 - 1970), Maria Mulet (1930-1982), Sofia Salvador (1925-1995) i Carmelina Sánchez-Cutillas (1927-2009).  Elles van escriure en català sota el franquisme, i van buscar i bastir ponts entre la seua condició de dona i la seua voluntat de narrar, les van marginar, criticar, els van retirar premis en descobrir el seu sexe, o bé no els van perdonar les vacil·lacions, però tampoc els guanys, com a Maria Beneyto. 
Silenci, censura, menypreu, oblit, tant dels “amics” com dels enemics, dels que no volien que trencaren el seu camí, ni que tingueren vida, ni veu pròpia. Els enemics, volien que callaren, els “amics” -amb excepcions, com la de Fuster-, també. Massa incultes, massa dones. 
Explica Maria Lacueva i Lorenz, en l’article Bastir un pont sobre l’abisme i no perdre l’equilibri (o ésser dona i escriptora en català durant el franquisme al País Valencià), dos fets protagonitzats per escriptores valencianes, on es veu clarament el “sexisme” de la literatura catalana, a les terres valencianes : “ Anna Rebeca Mezquita, segurament va escarmentar pel  tractament rebut en guanyar, i perdre tot seguit, la Flor Natural pel millor poema d’amor dels Jocs Florals organitzat per l’associació “Lo Rat Penat” el 1952. I és que, quan el president i el secretari del jurat, Carles Salvador i Enric Soler i Godes respectivament, se n’adonaren que l’autoria del poema corresponia a una dona, li van retirar el premi.... Un dels grans  pecats de Maria Beneyto va ser guanyar el premi València de Literatura el 1953 amb un poemari en castellà. Va rebre amences i menyspreu, ja què li l’havia guanyat a un tal Vicent Andrés Estellés que també s’havia presentat al premi, però amb una obra escrita en català.” 
Ser dona no és fàcil,ni per a una jove que creu en els ideals republicans, ni per a una actriu guapíssima i desitjada, manipulada, ni per a una cantant enganxada a l’alcohol. En la versió local, si ets dona i a més ets escriptora i valenciana has d’agrair a l’atzar tres malediccions. Em sap greu no haver conegut, i llegit, més i  més prompte les escriptores que em van precedir. Reclame l’herència de les valencianes que gosaren escriure en català, tot i no ser tan excel·lents com algun -pocs, però- dels seus companys. He dit en alguna ocasió que la literatura catalana “es cosa de hombres”, des dels trobadors!, i estic convençuda que la causa fonamental és el tamany del mercat, com més reduïda és una literatura menys competència admet. Literatures minoritàries, literatures sectàries, sexistes... Explicava Virgínia Wolf que l’educació és necessària, però també ho és que “les dones siguen lliures per experimentar; que discrepen sense por dels hòmens i expressen obertament les seues discrepàncies; que tota activitat intel·lectual siga promoguda, de tal manera que sempre hi haja un nucli de dones que pensen, inventen, imaginen i creen amb tanta llibertat com els hòmens, i amb tan poca por a fer el ridícul.”
Les anècdotes sobre Mezquita i Beneyto  “il·lustren prou bé la situació en què es trobaren les dones valencianes que, durant el franquisme, intentaren crear ponts de paraules per evitar que una llengua i una identitat (com a dona i com a poble) desaparegueren en l’abisme que significà la dictadura...
Una vegada acabada la dictadura,  i contra tot pronòstic, les coses empitjoraren per aquestes autores. Especialistes i crítics d’arreu de l’àrea lingüística, tret de raríssimes – i  valuosíssimes- excepcions, els giren l’esquena. La majoria simplement les ignoren.” com explica Maria Lacueva i Lorenz.  
Nosaltres, ara, hui les recordem

Comentaris

Carmen ha dit…
Gràcies per acostar-nos a aquestes dones amb el teu record. Buscaré l'article de Lacueva. Besets.
rosa roig ha dit…
Disculpa però se m'oblidà enllaçar-lo. Ho corregisc al post i te l'enganxe ací: http://www.traces.uab.es/gelcc/escriptores/congres/Lacueva.pdf
rosa roig ha dit…
Bons amics m'han fet veure algunes incorreccions sobre les autores, les he corregides i he afegit un enllaç sobre la vida i l'obra de cadascuna. Així m'he assabentat que d'elles en diuen la "Generació dels 50". Així que gràcies per ajudar-me a difondre la seua tasca
fra miquel ha dit…
Passo el post a google+ i al CaraLlibre, amb el teu permís... :o)
No sóc de lletres, jo. Llegeixo el que puc i quan puc, que no és gaire. Potser un llibre al mes. Però segur que hi ha gent que es connecta a les meves plataformes que també li pot interessar.
També m'agrada molt, es clar! la donueta de la Manola que heu posat en aquest post :o)
Petons a les dues
rosa roig ha dit…
Què és CAraLlibre? Gràcies, gràcies. I per cert, com heu quedat amb Joc de dos?
fra miquel ha dit…
Face= Cara, Book= Llibre ;o)
No tinc el el Joc de dos :(
Tot i que em van dir que em trucarien quan arribés, vaig passar un parell de cops per la llibreria i res de res.
Tornaré a insistir al setembre. Ara no sé si estaran de vacances..
B7s

PS: Se'm va passar el post del teu aniversari. Amb gairebé un mes de retard... Felicitats! :o)
El Google reader em va xivar que no havia llegit el teu post.
Som del mateix any. Jo els vaig fer el 2 d'aquest mes ;o)
http://bancambvistes.blogspot.com/2012/08/leo.html
rosa roig ha dit…
Has provat a demanar-lo a l'editorial? Tenim l'enllaç ací
Maria Lacueva ha dit…
Hola Rosa,

Moltes gràcies per aquest post i per tindre en compte el meu article. És cert que quan se'ls anomena (i se'ls anomena poc), es parla de la Generació dels 50, encara que a mi em sembla una etiqueta d'aquelles que es posen "per posar" quan el tema es coneix superficialment però ha de semblar que es coneix bé: no es tracta de cap grup cohesionat, ni entre elles ni amb els companys escriptors, i tampoc totes escriuen/publiquen als 50; a més,la diferència d'edat entre elles ens permetria parlar de, com a mínim, tres generacions... Personalment, no m'atreviria a parlar-ne d'una sola. Si vols més informació sobre el tema, en tinc: jo també "reclame l’herència de les valencianes que gosaren escriure en català". I en això estic! Una abraçada!
rosa roig ha dit…
No saps com m'alegra que m'hages trobat. Ho vaig intentar però l'únic correu que trobí, no em portava a cap lloc. Veig que m'har trobat en google+, així que segur que seguirem en contacte. En el meu perfil està el meu correu. I també em pots trobar en facebook.
El tema no només m'interessa, sinó que ha inspirat un recull de contes que tenen com a títol Fils de vida. Recull, encara inèdit, i que busca qui l'edite.
Maria Lacueva ha dit…
Oh! Fantàstic! Sí, naturlament, seguim en contacte!

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f