Passa al contingut principal

La platja de les pedres





Dona pedra, Manola Roig

No esperis, ni temis i seràs perfecte.
Joan Fuster, Conselles, proverbis i insolències.

Allí trobà la dimensió humana de l'infinit. El camí de la seua vida i el temps, que passa, la portaren allí. Pedres. Pedres aspres. Pedres. Pedres suaus. Pedres tan iguals que es confonen. Com el temps.
Vivia asseguda, perquè en la platja de les pedres la verticalitat és incertesa i desequilibri. Pedres de dolor i de joia. Pedres de record i de vida. Pedres. Vivia dolçament asseguda i com més a prop de les pedres estava més serena i atrapada se sentia. I les pedres clocloquejaven. I la remor era forta i corprenedora. I les mirava i les sentia i les llançava.

La pedra que li llances al mar, el mar la llepa i te la torna. Velles històries. Noves històries. Històries úniques, que es repeteixen en cada anada i vinguda. I el joc, i el temps, i la incertesa i la solitud, i tu, atrapada, com les pedres. I aquell color, tan angoixosament gris.... i al final la mort. La teua i la d'ells. La de totes. La de tots. Mare, les pedres moren? I la mare, que veu la felicitat que llançar pedres li produeix a la filla, no sap què dir. Filla, les pedres viuen? Però, calla. I és un callar de pedra, aspre, ferm.

Tantes pedres et fan companyia. Tantes i tantes com tu. Amb elles comparteixes el secret, la humanitat del seu batec clocloquejador, del batec rítmic de vida i mort de la platja de les pedres.

Comentaris

Pep Ribes ha dit…
Pep Ribes: La mort com eixa companya que ens acompanya i, que no volem veure. Preocupats, tal vegada angoixats per tot el que és quotidià, no ens adonem d'eixa línia tan prima i tan boja que separa la vida de la mort. Som hi i, deixem de ser hi, en tan sols un no res

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f