“ En cada bugada es perd una peça”, era la sentència de ma iaia la Blanca, la narradora de rondalles, quan arribava Cap d’Any i ens queixàvem pel que havíem perdut. Afegia, “qui guarda sempre troba" i ens acostumava a veure des d’una òptica esperançada tot el que l’any que s’acabava s’havia emportat, "si teniu paciència les peces que se vos han quedat soltes trobaran parella, una de nova, i les peces que mireu amb desconcert acabaren encaixant". Cert o no, les seus paraules ens donaven esperança i ens consolaven, tant com la seua vellutada veu de molinera.
Manola i jo enguany hem perdut peces, algunes de molt valuoses, però també n’hem guanyat d’altres, fantàstiques. Velles amistats, noves amistats; textos i dibuixos que eren prvats i han acabat fent-se públics en forma de llibres, Animals de séquia, d’Edicions 96 i La dona que es rigué de Talleyrand, d’El Petit editor; paciència, saviesa i diners; tenim nous projectes per al 2015, i hem vist passar els vells projectes del 2004; noves vides i vides perdudes. Nosaltres, com vosaltres esperem encaixar les peces.
Per desitjar-vos un feliç any nou, ple de peces que troben parella, us deixem una mostra dels nostres textos, amb una nova barreja- mad-mox?- de personatges dels dos llibres que hem publicat enguany i la primera experiència pública en forma de titella de la nostra Toca-Toca, un animal de séquia que et pot robar el cor amb una dolça mirada.
RONDALLA DELS ANIMALS QUE ES RIGUEREN AMB LA DONA
Ma iaia la blanca va viure molts anys en un molí d'arròs que ara només troben les persones que recorden com arribar al pou vell de les dones d’aigua. El molí de Matada que s'amaga vora séquia, entre la humitat dels camps d’arròs i l’ombra dels plàtans del camí, fa molt de temps va ser refugi i fonda per al cos i l’ànima de les persones que habitaven la comarca o les que venien de visita o a treballar-hi. Tot, i tots i totes, passava per aquell molí i per les mans i la taula de la molinera. Quantes penes, alegries, secrets i remeis es contaven vora foc o a l’ombra de la garrofera, tants com sacs de farina eixien i entraven al molí, tants com coques farcides, o panellets de tots sants es coïen en el forn de nyenya del costat de la figuera. Narracions i rondalles de vides que ara només són una remor que xiuxiueja per la contrada el ventent de garbí.
Com la que explicava les nits de Cap d’any, quan recordava als artistes, hòmens i dones, que havien passsat pel molí i que diu així: “Nàixer en aquella ciutat tan menuda i previsible, va impedir que es divulgués la seua obra com calia. Va abocar l’artista a no canviar ni una sola de les rutines heretades, en la seua menuda i previsible vida. En arribar a lamaduresa la contenció es desfermà i l’ànima d’artista li esclatà. Començà a compartir-ne la obra, aquella sensibilitat, amb el veïnat, que no entenia res, però se sentia millor. En vida va fer molt de bé, quasi sense voler, quasi sense saber-ho. Va morir massa jove, com li pertanyia per professió i tradició. Els bons moren joves. Una mort dolça com la pluja de maig. Va ser així. Al veïnat li quedà una breu ombra de tristesa que el ponent ferotge d’aquell estiu sufocà. Foc i fum, obra d’artista, vida d’artista.
A les criatures ens agradava molt la història de la Tocatoca perquè va ser una nit fosca com una gola de llop i freda com un dia sense sol, que ma iaia la blanca atrapà l'única tocatoca que he vist mai. I la llançà, sense pensar-s'ho, al foc de la llar, com diuen que s'ha de fer. Una Tocatoca només ix del cau de la séquia on naix s'amaga pels racons de les cases velles. Durant el dia, dorm. De nit, caça. És molt ràpida, però està cega. Avança perquè toca i toca i toca... No és un perill, és una molèstia. Ho canvia tot de lloc, deixa les seues petjadetes polsoses, desordena papers i calaixos. Si no aconsegueixees atrapar-la prompte, acabes per no saber on tenies aquell paper tan important, o el jersei que t'agrada tant. Amb els anells i les arracades és pitjor, perquè se li enganxen a les peülletes i no saps mai on les trobaràs. Llençar-les al foc sense mirar-les, és l’única manera d'assegurar que la seua dolça mirada no et robarà el cor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada