Sense cadenes



Donueta, de Manola Roig
“Qui dia passa, any empeny”, una locució oracional, una frase feta, que segons el Diccionari Normatiu Valencià —una ferramenta que heu de conéixer i usar, sí o sí— “S'usa per a indicar que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l’any”. I que reflecteix millor del que jo puc expressar com vull passar el dia del meu aniversari —n’he fet 54— però també el meu dia a dia. No vos sembla una magnífica proposta per a temps tan incerts!

Viure, és patir, és conéixer, és perdre, és retrobar, discutir, riure, fer projectes, perdre amistats, guanyar-ne; publicar un llibre i seguir vivint; regar la malvarosa i veure esclatar el gesmil, la gardènia i la rosa. És creure, i saber que no queda massa esperança. Després de viure tant de temps, ja saps que entre el dol i el riure, avancem. Abans, quan no tenia tantes morts guardades a l’armari, fer anys, era fer festa. Ara, ja no ho és. I el meu cas, no és únic.

Jo, com vosaltres he aconseguit cavar nous forats, i plantar noves llavors. De les que he perdut, em queda el sabor, la memòria. De les que vaig recollint, em queda tota la felicitat que encara pense compartir. He empés, i m’han empés, cap a la poesia, cap a noves lectures, cap a nous projectes, cap a nous camins i nous reptes.  A totes i tots les que enguany s’heu creuat en el meu dia a dia, i m’heu ajudat a resoldre la dificultat de seguir vivint intensament malgrat tot, només puc que dir-vos que vos estime.

Ara, més Pandora que Prometeu, sé que l’esperança és el que queda a la capsa, i amb ella, la vida. 

Un dels poemes de Maria Fullana, escriptora i traductora, una de tantes valencianes invisibilitzades, m’ha vingut al cap quan pensava en tancar el dia, i agrair el pas de la gent pel meu any, és el Pacte, per vosaltres, amb vosaltres que m’ajudeu a llevar les denes, per viure, o almenys intentar-ho, sense cadenes.


Prometeu, promet-me
pels quatre solcs sagnants
que paga el risc i efecte
continuar somniant
ramats de truites
encar
que em travessen
recs la pell,
el temps soberg,
i el cor
s’enfonse ensoyat
en corrues lentes
devers
un horitzó de punts
llunyans
agosarats,
quin risc de perdre’m
aquest final
feliç, si sóc
al caramull
del somni…
Prometeu, jo seré
qui et lleve
a poc o a molt
les denes,
si tu em promets
aquesta fi

sense cadenes