Passa al contingut principal

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.



“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.”
Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino

Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associación de mujeres nvestigadoras y tecnólogas), CIMA ( Mujeres del cine y los medios audiovisuales), MAV ( Mujeres de artes visuales). Fa poc en Catalunya un grup de periodistes denunciaven fets semblants per a d’altres àmbits de l’activitat humana, i es convertien en un grup de denúncia actiu a les xarxes, @onsonlesdones.

El nostre compromís amb la visibilització de les dones en la cultura, la nostra pròpia presa de consciència com a artistes, ens va dur fa dos anys a començar un treball de recerca, no acadèmica sinó de divulgació.Tot començà amb una conferència en l’Espai Fuster, en Sueca. En aquella conferència multidisciplinar, Dones de frontera, ens acompanyaren una pianista i una soprano, les dones valencianes --les dones, en general-- ens van captivar i ens esclataren literalment a les mans per la quantitat d’informació que vam recollir. Molt dispersa, i de vegades molt amagada. Trobàrem fins i tot, A Etelvina Ofélia Raga, una compositora valenciana que va dirigir per primera vegada la Banda Municipal de València, i recuperàrem de l’arxiu de l’IVM dues de les seus cançons que van interpretar, Núria Naval, soprano i Amparo Ferrís, pianista acompanyant.

El treball i les coincidències —el destí?— ens han conduït a ser comissàries d’una exposició que s’inaugura dilluns, Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps, així hem decidit anomenar-la, com una declaració, una reivindicació i una constatació. Ha confiat en nosaltres la Fundació FULL i n’estem contentes, agraïdes i expectants. Desitgem compartir el nostre treball, la construcció d’una catàleg de 453 escriptores valencianes, des de Sor Isabel de Villena fins l’actualitat.  Estem agraïdes amb les persones que ens han ajudat, Pere Gantes, Vicent Ferri, Manolo Gil, les investigadores Mª Àngeles Herrero, Verònica Zaragozà, Maria Lacueva, Ana López Navajas, Margarita Castells i Encarna Sant-Celoni, i Vicenta Llorca. 

Estem contentes perquè, pràcticament, en cada ciutat del País Valencià alguna dona ha escrit en algun moment de la nostra història; perquè el compromís de les escriptores valencianes amb el valencià és una realitat; perquè hem parlat amb Elena Aub una valenciana que passà per l’exil·li en Mèxic, una dona de 85 anys lúcida i vital; a Paca Aguirre una altra dona sensible i poderosa, i la seua poesia ens ha corprés; perquè hem descobert les poetes andalusines, i hem sabut que són la primera veu de dones en la Península que ens ha arribat escrita; perquè hem descobert que les escriptores valencianes són curioses i assagen més d’un gènere; perquè escriuen teatre des del segle XVIII; perquè algunes monges desobeiren déu i els confessors i no cremaren el que havien escrit; perquè n’hi ha autores actuals que escriuen en valencià i han venut més de 18.000, una, i més de 20.000 exemplars, una altra; perquè alguna de les que escriuen en castellà té més de vint milions de lectors;  perquè el treball de les valencianes en el camp de l’assaig és importantíssim i massa desconegut; perquè han sigut dones que han estat premiades per la seua obra; perquè les les joves segueixen escrivint tot i les dificultats. Però sobretot, perquè hem sabut l’esperit d’una de les nostres avantpassades, Sor Beatriz Ruíz i Guill, de Guardamar, va assistir a la Batalla d’Almasa.

L’any 1975 es publicava un llibre que recuperava més de dues-centes autores dels segles XIV-XX, Les cinc branques:poesia femenina catalana en el pròleg les cinc persones que l’havien compilat explicaven “ Cal reconéixer, amb certa tristesa, que les Antologies de poesia publicades fins ara, no s’han demostrat generoses, ni amables, ni justes, amb la poesia femenina…A penes si trobem en llurs pàgines dos o tres noms femenins, sens dubte destacats, no pas els unics al nostre parer. A bon segur que l’anomalia no cal atribuir-la al fet d’haver-ne fet la tria d’autors d’autors masculins, sinó perquè molt producció femenina ha estat dispersada […] Quasi oculta, amagada.”


Afegiu al que s’explica sobre la poesia, la prosa i el teatre; ara penseu que han passat quaranta-un anys des que es denuncià aquella anomàlia i molta producció femenina continua dispersa, oculta, amagada, i entendreu per què estem expectants. Esperant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f