Passa al contingut principal

Paisatges



Diari d'estiu d'una dona apòcrifa



Només hem sabut crear paisatges que es dolen i abandonem. Els boscos són antenes i les parets, amagades, s'esquerden. Tenim l'espai de fòra i el de dins. I no som capaces de crear bellesa en tots dos.
Durant l'estiu la ciutat abandonada ha quedat en mans dels animals abandonats i totes les soledats encaixades en els apartaments refrigerats. Ara estem a punt d'obrir les finestres a la tardor.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
Preciós, real e imaginatiu. Serà pitjor a la tardor? Las capsetes, els calaixos, els espais, les mides, l’exactitud de les distancies...

Vindré a llegir, a sentir la bellesa de les paraules.

Abraçades,
Montse.
Anònim ha dit…
Sóc molt considerada amb les capsetes i els calaixos des que vaig conéixer aquell personatge misteriós i estimat de la novel·la "Crineres de foc", de Mª Antònia Oliver, que s'ocupava d'omplir els calaixos, i les capsetes: "Sempre hi ha un lloc per a cada cosa".

Vine sempre que pugues, m'agrada que em visiten.

En tot cas el diari s'acaba el 31 d'agost, però tinc preparada una altra cosa.
MGJuárez ha dit…
Vaja! No ho havia pensat, es cert, s'acaba l'estiu.

Espero d'altres textes, dons.
Una forta abraçada,
Montse.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f