Passa al contingut principal

La trilogia de la mort (I)



La mare que patia

Les ferides són tan tendres
que la realitat s'amaga
sota terra, espantadissa i retràctil
com un caragol”

Gemma Gorga, Llibre dels minuts

No se n'adonava però la mort del seu fill l'havia canviada. Ja no vivia amb la resta de la gent que l'estimava: home, filles, netes i néts... res tenia sentit per a ella. La mort del seu fill, a qui va ser capaç de mirar en aquella capsa ridícula —es pot contenir l'amor i la vida en una capsa?— i sense intimitat —per què ha de ser públic i tan impúdic el dolor? La capsa on jeia un cos que ja no parlava. És la mort un no dir?

La mort o la mirada a la mort, de la mort la va traslladar a una altra dimensió. El món com l'havia viscut havia canviat, profundament, radicalment, ja no existia... El dolor, la incomprensió per aquella situació impensable i ridícula — o no és la mort ridícula?— havia deixat una pàtina que ho esborrava tot i a tots.

Un nou escenari on la mort deixava de ser real se li aparegué. Inicia una conversa permanent amb ella mateixa que mai abandonava. De tant en tant mirava qui tenia al voltant i no comprenia què volia. Ella seguia el seu monòleg inacabat, inacabable, i confús. Paraules i paraules i més paraules que l'allunyaven del món i de la gent que sabia que el seu fill havia mort. Paraules com a barrera, paraules com a trinxera... Es pot lluitar contra la mort?

L'esperança que si no parava de parlar la mort no es faria present. La convicció que el silenci la mataria de dolor. La por, cerval, no la deixava callar.


Nota de l'autora: Aquest escrit forma part d'un série breu, de quatre històries, que recorda els meus morts més pròxims, estimats i dolorosos. El dibuix que l'acompanya és de Manola Roig, i els meus morts també són seus.

Comentaris

Unknown ha dit…
Entenc perfectament aquesta mare. De sobte me n'adone que la vida m'ha canviat. Fa ja temps que no visc amb la gent que m'estima, fa ja temps que res té sentit per a mi. El meu dolor és molt pudorós. Tota la meua intimitat ho és. Fa temps que tambè jo m'he traslladat a una altra dimensió. Cada dia torne a la realitat real per atendre els meus quefers quotidians. Un gran esforç, que em té esgotat. El dolor, la incomprensió de la meua pròpia realitat... L'esforç diari per conviure amb ella sense que em desborde, sense que em sobrepasse...Al contrari que aquesta mare, ja no em queda mes trinxera que el silenci. Potser porte 4 anys sense obrir la boca. Però entenc la mare perfectament i, cada dia torne a la realitat real...

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f