La trilogia de la mort (I)

La mare que patia

“Les ferides són tan tendres
que la realitat s'amaga
sota terra, espantadissa i retràctil
com un caragol”
Gemma Gorga, Llibre dels minuts

No se n'adonava però la mort del seu fill l'havia canviada. Ja no vivia amb la resta de la gent que l'estimava: home, filles, netes i néts... res tenia sentit per a ella. La mort del seu fill, a qui va ser capaç de mirar en aquella capsa ridícula —es pot contenir l'amor i la vida en una capsa?— i sense intimitat —per què ha de ser públic i tan impúdic el dolor? La capsa on jeia un cos que ja no parlava. És la mort un no dir?

La mort o la mirada a la mort, de la mort la va traslladar a una altra dimensió. El món com l'havia viscut havia canviat, profundament, radicalment, ja no existia... El dolor, la incomprensió per aquella situació impensable i ridícula — o no és la mort ridícula?— havia deixat una pàtina que ho esborrava tot i a tots.

Un nou escenari on la mort deixava de ser real se li aparegué. Inicia una conversa permanent amb ella mateixa que mai abandonava. De tant en tant mirava qui tenia al voltant i no comprenia què volia. Ella seguia el seu monòleg inacabat, inacabable, i confús. Paraules i paraules i més paraules que l'allunyaven del món i de la gent que sabia que el seu fill havia mort. Paraules com a barrera, paraules com a trinxera... Es pot lluitar contra la mort?

L'esperança que si no parava de parlar la mort no es faria present. La convicció que el silenci la mataria de dolor. La por, cerval, no la deixava callar.


Nota de l'autora: Aquest escrit forma part d'un série breu, de quatre històries, que recorda els meus morts més pròxims, estimats i dolorosos. El dibuix que l'acompanya és de Manola Roig, i els meus morts també són seus.