Com cada matí, després del café, començava la rutina. Cada segon de la venjança estava pensat.
Ni un sol detall se li escapava. Buscava l'efecte més fulminant amb la frase més breu. A migdia ho tenia quasi tot pensat. Arribava a la nit amb la satisfacció de tenir-ho tot controlat. Relaxava cos i ànima i així s'adormia profundament. L'endemà tornava a començar, no se'n recordava de res! I tot per no fer cas de sa mare i escriure el que havia de fer!
3 comentaris:
Molt divertida la donueta. Potser era una sort que no se'n recordés de la venjança, je, je, je... devia ser una autodefensa, venjar-se deixa un mal rotllo...
Deixant la venjança a part, que no és el meu cas... aquesta despistada podria ser jo... si no m'ho apunto em despisto. Tinc molt a memòria, però molt selectiva. Les coses pràctiques, avorrides, burocràtiques o pesades... sempre se me'n van del cap, tu! Ara de les meves dèrie me'n recordo sempre!
Fixa't que et passa justament el contrari que a la donueta, la dèria sempre se li oblidava.
Una abraçada Carme, sempre tan disposada a recodar-nos que ens llegiu i us agrada
Què bo poder començar cada dia de nou! Però què llàstima compartir amb el Sísif les fatigues absurdes.
Clar que si amb això entreté el cap!
Empar
Publica un comentari a l'entrada