Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne. No us en f
Comentaris
Abraçades,
Montse
¿"se l'emportà el fort vent de ponent" o ella és va deixar emportar, farta ja tanta lleugeressa ambient?
m'agradat força
salut,
hugo
Montse, et diré on és si un dia et decidixes. Hugo, sempre veus coses que jo no havia vist.
M'encanta compartir els meus personatges amb vosaltres.
Mentrestant si espero un dia, exactament el 15 de maig. Saps res?
Una forta abraçada,
Montse.
Publica un comentari a l'entrada