Passa al contingut principal

La dona del silenci

Donueta parlant
Manola Roig


La van ensenyar a no molestar,
pendent del que volien els altres.
No feia gens de soroll.
Tan silenciosa que el dia que se l'emportà el fort vent de ponent
ningú no la trobà a faltar.
En sa casa noten un poquet més de frescoreta,
res més.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
Dons si, hi han essers invisibles, de tan lleugers que son, de tan fràgils i delicats. Però saps, jo crec més aviat no hi han ulls suficientment capaços per “veure” tanta immensitat a un altre esser.

Abraçades,
Montse
hugo ha dit…
Hola Rosa:

¿"se l'emportà el fort vent de ponent" o ella és va deixar emportar, farta ja tanta lleugeressa ambient?

m'agradat força

salut,
hugo
rosa roig ha dit…
No sé si mai us he explicat que existeix, ho sé del cert, un país on viuen tots els éssers que el vent s'emporta. Només arribar ja s'hi troben bé!

Montse, et diré on és si un dia et decidixes. Hugo, sempre veus coses que jo no havia vist.

M'encanta compartir els meus personatges amb vosaltres.
MGJuárez ha dit…
Vaja!... sóc massa covarda jo, però si, arribarà el dia i m’ho hauràs de dir.

Mentrestant si espero un dia, exactament el 15 de maig. Saps res?

Una forta abraçada,
Montse.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f