Passa al contingut principal

El xiquet perdut



































L'havien ensenyat a anar i tornar
sempre pel mateix camí.
Un dia, mirant no se sap què
deixa de veure el camí.
Com més ràpid caminava
més ràpid desapareixia tot.

Corria de pura desesperació
i es perdia cada volta més.
Va arribar a estar tan perdut que
ni ell ni ningú recordava el seu nom.

I aleshores s'acabà.
Se'n posà un de nou i va seguir un nou camí.

Comentaris

Anònim ha dit…
Alucino con vuestras entregas, casi me recordáis aquello de Consuelo y Marga Gil Roësset con su niño de oro. Besitos

Dolors Alberola
Anònim ha dit…
Potser fa ja 10 anys vaig deixar de veure el camí.
com el vostre xiquet, com més ràpid caminava més ràpid desapareixia tot... Tambè jo me'n posí un de nou i vaig decidir que si anava a seguir vivint, devia deixar de viure el somni d'una altra persona. Ha estat tan ximple com posar-me'n un de nou
Anònim ha dit…
El món està ple de xiquets i xiquetes perduts! Benvingut!

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f