El xiquet perdut

Publicat per el dia



































L'havien ensenyat a anar i tornar
sempre pel mateix camí.
Un dia, mirant no se sap què
deixa de veure el camí.
Com més ràpid caminava
més ràpid desapareixia tot.

Corria de pura desesperació
i es perdia cada volta més.
Va arribar a estar tan perdut que
ni ell ni ningú recordava el seu nom.

I aleshores s'acabà.
Se'n posà un de nou i va seguir un nou camí.

Comentaris

Anònim ha dit…
Alucino con vuestras entregas, casi me recordáis aquello de Consuelo y Marga Gil Roësset con su niño de oro. Besitos

Dolors Alberola
28 de juliol del 2010, a les 23:16
Anònim ha dit…
Potser fa ja 10 anys vaig deixar de veure el camí.
com el vostre xiquet, com més ràpid caminava més ràpid desapareixia tot... Tambè jo me'n posí un de nou i vaig decidir que si anava a seguir vivint, devia deixar de viure el somni d'una altra persona. Ha estat tan ximple com posar-me'n un de nou
4 de febrer del 2011, a les 23:13
Anònim ha dit…
El món està ple de xiquets i xiquetes perduts! Benvingut!
4 de febrer del 2011, a les 23:18

Publica un comentari a l'entrada