 |
| 30 dones. Manola Roig |
M'agradaria contar-vos la història d'una dona que no podia parar. Els amics no la podien seguir. Qui l'estimava no la podia parar. Qui la parava, no la sabia estimar. El vent se l'endugué, o ella s'endugué el vent. No ho sabem. No obstant, podem afirmar que ni l'un ni l'altra han passat mai més per ací.
6 comentaris:
Dones furtives... m'agraden aquestes dones que mai paran. Entenc els altres no puguin seguir-les, entenc la confusió. Tot i que elles són dones vives i que donen vida, els altres li demanen sigui un altre tipo de dona.
Ah! quan una dona es mostra lliure quins lligams més profunds la volen subjectar!
Petons,
Montse.
I com costa ser una dona lliure! I quantes es queden pel camí!
Una forta abraçada, amiga.
A mi tanta confusió, em confon...
Vaig tan depressa que quasi no em dona temps de dir-te que m'ha agradat molt, però molt eh?
Gràcies, Rosanna. Una indiscreció, on vas tan de pressa?
Quan ho sàpigue t'ho conte la primera, un abraç!
Publica un comentari a l'entrada