Per les estacions de tren passem abans de recol·locar-nos en els nostres mons particulars. Nous espai, noves actituds. La major part de nosaltres viatgem sense companyia. El viatge ens aïlla i debilita, ens desprotegeix. La companyia ens modifica. Com els principis d'incertesa de la física. El tren, acurta distàncies, ens destarota. Algú que no coneixem, ens mira a un pam de distància. Algú comparteix el seu olor amb el nostre, de tan a prop com el tenim. Aquell que ens parla amb confiança, com si ens conegués de tota la vida, i ens fa confidències i sabem el que no volem ni ens importa. Ni sabem d'on vénen ni on van. Porten històries amagades que volen dissimular. Víctimes i botxins en el mateix seient. Anònims. Solidaris. Tanta gent, tants tics. El paisatge que es veu i canvia no interessa. Ni el nom ni l'ordre de les ciutats que passen. Interessa el tren espai de vida, de vides, possibilitador de canvis, esperança de fugides... origen i destí. A ella però ningú la veu c