vidapervida

Nàixer en aquella ciutat tan menuda i previsible, va impedir que es divulgués la seua obra com calia. Va abocar l'artista a no canviar ni una sola de les rutines heretades, en la seua menuda i previsible vida. En arribar a l'adolescència la contenció es desfermà i l'anima d'artista li esclatà. Començà a compartir la seua obra, la seua sensibilitat amb el veïnat, que no entenia res, però se sentia millor. En vida va fer molt de bé, quasi sense voler, quasi sense saber-ho. Va morir jove, com li pertanyia per professió i tradició. Els bons moren joves. Una mort dolça com la pluja de maig. Va ser així. Al veïnat li quedà una breu ombra de tristesa que el ponent, ferotge, d'aquell estiu sufocà. Foc i ombra.

Sóc una i sóc totes. Una vida que es confon amb les vides. Cada matí al carrer , em multiplique. Color, calor i moviment. Una vida, totes les vides. Cada nit torne a casa, dividida. I escampa la vida i s'imposa el silenci. I què som sinó multitud i soledat, complicitat i pena, color i olors. I el camí multiplica el que la vida divideix i la mort resta. Les nostres anònimes mirades, sumen. En som més. I som anònimes i desconegudes.