Sí, és exagerat, ja ho sé, però ho he donat tot a una ONG de no sé què del món. Després he cridat el fuster i el pintor. M’he quedat neta, de roba i de diners, però l’olor se n’ha anat. Un sacrifici, necessari, dels que s’han de fer quan s’han de fer. Sent, clarament, com elles encara em critiquen i no paren de xarrar, i xarrar i malparlar de mi. No tenen consideració, ni miraments! Són de por. Sort que sóc decidida i no m’amoïne, que si no...Elles bé que saben que no és culpa meua, que tinc l’olfacte molt delicat des que va passar tot allò de Manel, i l’avortament...He pres una decisió i la mantindré. Era precís, precís que l’olor a naftalina desapareguera. Ella o jo. Amb la salut no es pot jugar, ni que estigam en crisi. A mi plim. Jo sempre estic en crisi, i l’olor de boletes d’alcanfor i espigol se’m quedava enganxada en la gola i no em deixava respirar. M’ofegue amb les olors, és la mateixa sensació que quan estàs plena d’odi, de ràbia. Segur que em podeu entendr