Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Si ens files per Cap d'Any, ens filaràs tot l'any

És eixe el nostre desig, amprat d'un refranyer i convenientment manipulat,  per al 2017. Fileu, fileu-nos i que vos filen, en el sentit que el Diccionari Normatiu Valencià fa d'un verb preciós: filar, " Adonar-se de la presència (d'algú)". Nosaltres ací estarem, filant-vos, perquè sou gent per a filar!!!

25 de novembre: contra la violència estructural, per la visibilitat de les dones en l'art

Enguany el nostre desig i la nostra reivindicació estan en el món de l'art. Manola Roig reclama i recorda quin ha estat el paper de les dones artistes. Treballem per aconseguir, com deia Maria Mercé Marçal, que les obres de les dones  deixen d'estar escrites o pintades en tinta invisible. 2016-11-7 MIRADES VIOLETA el paper de la dona en el món de la cultura i l’art. from Sueca Televisió on Vimeo .

"Entre línies" de MAnola Roig a la Societat Coral El Micalet

El Micalet és una entitat més que centenària: l’any 1993 es va celebrar el seu primer segle d’existència i el 2005 el centenari de la Societat Coral el Micalet, refundada el 1905.  El dia 11 d’agost de 1893 es va fundar la Societat Coral Orfeó Valencià el Micalet, com resultat de la fusió de diferents orfeons quasi bé desapareguts, reunits en un local cedit per l’Ajuntament al carrer de la Llonganissa, actual Periodista Azatti; més de quaranta socis de l’extingit Orfeó Valencià procediren a redactar un reglament, per a la creació d’una societat. Entre els reunits, hi havia gent d’ideologies polítiques molt diferents: lliure-pensadors, republicans, catòlics, socialistes, anarquistes, etc. Ara, El Micalet acull l'exposició de Manola Roig, "Entre línies", un   breu recull d’alguns dels treballs que l’artista ha realitzat en els últims tres anys. A través dels gravats que formen la mostra l’autora ens desvetlla les seues dèries, passions, motivacions   i en definitiva

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AM

Manola Roig et parlarà d'ella al Centre Cultural Caixa Ontinyent

  'No veiem mai les coses tal com són, les veiem tal com som'                                                    Anaïs Nim (1903-1977) Manola Roig, presenta  'Et parlaré de mi' a la sala d'exposicions del  Centre Cultural Caixa Ontinyent  dissabte 1 d'Octubre a 20:00. Farà d'amfitriona de l'acte Teresa Mollà, coneguda defensora dels drets de les dones, bloguera de Mujeres sabias y brujas , escriptora, col·laboradora del Levante- EMV, activista de les xarxes, una dona compromesa, i una bona amiga.                ' Et parlaré de mi' es tracta d'un projecte creatiu que busca la complicitat de qui mira, encetar un diàleg entre l'autora i el públic. Consta de tres parts diferenciades: 1. L'obra plàstica de l'autora a través de la qual es despulla per a mostrar-nos i parlar-nos de la seua particular mirada de la realitat. Ho fa mitjançant diferents opcions creatives, el linogravat, la fotografia i l

Manola Roig interpreta les veus de la prehistòria en l'exposició col·lectiva ART+35

Dijous 22, a les 19:30h s'inaugura en Sueca, Sala d'Exposició Els Porxets, Espai Claros l'exposició Art + 35 , amb les artistes Aba Auñon, Luque Matruqui, Rosa Serra i Manola Roig. El que podrem vore de l'obra de Manola és el resultat de la visió que sobre les dones de la prehistòria i l'art ha construït l'artista. Vos esperem "En 2002, un professor del departamento de Biología de la Evolución de la Universidad de  Swansea, Reino Unido, el doctor John T. Manning, descubrió que existe una relación entre el tamaño del dedo índice y el anular que es característica de toda la especie humana y distinta en los hombres que en las mujeres. (...) el programa de ordenador Kalimain ,basado en la ratio de Manning, diseñado por los investigadores Michel Chazine y Arnaud Noury ha medido las manos q1ue aparecen en numerosas pintures parietales de diversos continentes, desde cuevas paleolíticas europeas hasta grutas de las islas perdidas de Borneo. (...) Sus resul

Caça major entre la Devesa, l’Albufera i la gola del Rei

Diana caçadora, Manola Roig Entre l’Albufera i la Devesa, pasturaven camells durant l’edat mitjana i a més a més es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de t erra i de ploma que ara ens sembla inventada i fantàstica: falcons, porcs senglars, francolins, llúdries, ascles, morells, polletes, roseta, serranet, siseta, tètol, fotja, i “toros braus, serpents criminoses. I més bèsties de ferocitat constatada. I cérvols, i llebres, i cabres salvatges. I encara més: fins i tot hi pasturaven camells”. L’enumeració l’he extreta del magnífic i poc conegut llibre L’Albufera de València, de Joan Fuster. Un llibre joia, per moltes raons. El llibre va ser imprés per primera vegada a Barcelona l’any 1970, i tan bon punt s’acabaren els 120 exemplars de què constava l’edició, desapareixeren. Jo n’he pogut vore un dels originals, però vosaltres haureu de llegir qualsevol de les versions de Bromera. I afegiré que   l’haurieu d’usar per a l’aula, si sou del ram. El lli

Sense cadenes

Donueta, de Manola Roig “Qui dia passa, any empeny”, una locució oracional, una frase feta, que segons el Diccionari Normatiu Valencià —una ferramenta que heu de conéixer i usar, sí o sí— “S'usa per a indicar que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l’any”. I que reflecteix millor del que jo puc expressar com vull passar el dia del meu aniversari —n’he fet 54— però també el meu dia a dia. No vos sembla una magnífica proposta per a temps tan incerts! Viure, és patir, és conéixer, és perdre, és retrobar, discutir, riure, fer projectes, perdre amistats, guanyar-ne; publicar un llibre i seguir vivint; regar la malvarosa i veure esclatar el gesmil, la gardènia i la rosa. És creure, i saber que no queda massa esperança. Després de viure tant de temps, ja saps que entre el dol i el riure, avancem. Abans, quan no tenia tantes morts guardades a l’armari, fer anys, era fer festa. Ara, ja no ho és. I el meu cas, no és únic. Jo, com vosaltre

COM ELLA, com Anne Sexton, per totes les dones oblidades

autora: Manola Roig Anne Sexton és, segons explica Montserrat Abelló en la introducció del llibre de Proa que recull els poemes escollits i traduïts per la pròpoa Montserrat, una de les poetes de parla anglesa més original i innovadora del segle XX. Víctima d’una despressió postpart aquella bella i rica americana nascuda el 1928, mai arribà a ser feliç i acaba suicidant-se “quan es trobava al seu cim literari, en veure que persistien els brots depressius”. Com Viriginia Woolf, els problemes psiquiàtrics acaben vencent-la. Tot i que queda per a nosaltres el que van escriure. Tot i el seu final i el seu patiment, explica Abelló que és la “força vital amb què s’encara a totes les qüestions i aquest seu enfrontar-se a la mort sense por, tot desitjant viure intensament, allò que fa que la seua poesia sigui tan interessant i original”. La poeta inicia les seues lectures amb el poema “Her Kind”, “Com Ella”, entre versos de viure intens, de desafiament a la mort, un cant de lluita

Animals de séquia (I) a la ràdio escolar de CP SAnt Roc de Silla

Fa poc hem estat gravant alguns fragments de l'obra per a la ràdio escolar del CEIP Sant Roc de Silla, gràcies al professor responsable, Agustin Madrigal.  Ens hi acompanyava Francesc López, un amic embolicador que s'ha enamorat dels animals, com també li va passar a Emili Piera, que ho explica ací  i així:  Fui a Sueca a la presentación de  Animals de séquia , un libro escrito por  Rosa Roig  y muy inteligentemente ilustrado por su hermana  Manola  y me encontré con un poema de agua, de fluidez, de valor. Parece un libro para niños pero, como precisaron las autoras, es más bien un lugar de recreo y ensueño para adultos que no han olvidado al niño que fueron: el Principito y su planeta privativo. Paco ens envia la gravació, i l' enllaç al seu blog on explica més coses. Ací teniu la veu i la música dels animals de séquia

Les germanes mortes de Shakespeare

Jo no s óc ningú . Qui ets tu? Ets tu, ning ú , tamb é? Som nosaltres, ja, un parell? Emili Dickinson Fa ben poc, el 15 de maig, celebràvem l’aniversari de la mort d’ Emili Dickinson l’any 1886. La poeta que ocultà els seues poemes i només en publicà cinc mentres va viure, la gran escriptora que s’avança al seu temps, només compartí l’obra amb un cercle íntim, reduït. Inèdita i excepcional. I l’actitud de la poeta, i els seus versos acompanyen la reflexió sobre el meu-nostre treball artístic. Despré s de quatre anys, p uc afirmar que la meua germanas Manola i jo hem consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens defineix sense limitar-nos. Cadascuna mant é el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans , multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb els harm ò nics. Un volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una,

Divendres 13, dones i més dones a LA Rossa de Benimaclet

Després de quatre anys, puc afirmar que la meua germanas Manola i jo hem consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens defineix sense limitar-nos. Cadascuna manté el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans, multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb els harmònics. Un volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una, freqüències en paral·lel, cànon a dues, tres, tres-centes veus. I mentre vetlavem les nits, i trencàvem els matins, a la nostra línia melòdica s’hi han afegit noves ones i els seus harmònics. Com Roger Caillois, esdevenim pedra “la piedra pentarba , que de lejos atrae a las otras piedras, que se cuelgan de ella como un enjambre de abejas”. En diuen sororitat. I existeix. I ens empeny. I ens multiplica.

Manola i Rosa Roig a la Fira del Libre de València, entrevista de Manolo Gil

Les Sirenes de Carme Riera

Sirenes, Manola Roig L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions. Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre

Mercé Rodoreda i la II República: en veu baixa i per a sempre

El 13 d’abril es cumplien 33 anys de la mort de Mercé Rodoreda,i el 14 d’abril 85 anys de la proclamació de la Segona República a l’Estat Espanyol. Aquell breu i intens període d’esperança i de canvi per a tanta gent, tantíssima gent que després va haver de fugir, amagar-se, callar, clamar i refer-se. Mercé Rodoreda, la jove escriptora que va viure l’esclat i l’atac a la II República, s’exilià l’any 39 i va passar mitja vida allunyada de la seua terra, de la seua llengua. Va patir, va cosir, va deixar de sentir les mans, va escriure, va sobreviure i ens deixà, per a la memòria, una obra que no hauríem d’oblidar. També ens deixà l’esperança que es crea amb les paraules. I no només les de Colometa.  Enguany el nostre homenatge a la Segona República, és també un homenatge al llegat de l’escriptora que des de l’exili imposat per la Dictadura, i també des de l’exili interior i l’aïllament en què visqué, ens ensenyà que n’hi ha coses que quan les diem en veu baixa es senten més

Les amigues d'Avinyó, escriptores, artistes, poetes

" Viatge a Avinyó és un poemari dibuixat que et reconcilia amb la mort, la ‘inevitable’ per llei de vida, sí; una obra que en una primera lectura, ja des del magnífic pròleg de Vicenta Llorca, “t’ataranta, t’atabuixa i et fa perdre l’esma”, com deia Enric Valor en una rondalla referint-se a la boira, i molt convé, perquè mal senyal seria que un llibre que parla de mort i de vida et deixara indiferent. Viatge a Avinyó és un llibre que et sorprén i que t’enamora, un camí d’anada i tornada, dels extrems al centre, fent voltes per tortuoses senderes fins a pervenir-ne a les entranyes, al dedins de la caverna; un corprenedor viatge catàrtic del buit al renaixement, amb una privilegiada escorta: un gavadal de records cisellats en la pedra feta lletra, en la lletra feta pedra." Encarna Sant Celoni , La Veu del País Valencià "Rosa i Manola, poeta i artista plàstica, paraula i art. Què fou l'alfa, l'origen? Com es generà tanta fúria creadora i destructiva?

Ball Coral, poesia per a Falles

El poema que he triat per a celebrar a participar en #jollegeixo Dia de la Poesia Catalana a Internet, ha estat finalista enguany al Premi Joan Climent, de Gandia, i forma part del Llibre de la Falla Corea de la mateixa ciutat. Vicenta Llorca, poeta i amiga, m'hi engrescà en el joc de versos i falla. Puri Naya, periodista i amigà, recollí en nom meu el premi i el declamà davant les autoritats falleres i municipals el dia del lliurament. Manola Roig, artista, germana i amiga, ha volgut acompanyar amb una magnífica fotografia el Ball Coral.  Impossible millor companyia per a uns versos que parlen de festa, foc, joc, de falla! Foto per a Ball Coral, Manola Roig Ball Coral Rosa Roig La plantarem des del no res, i creixerà la buscarem entre les cares, ens trobarà la crearem en poc de temps, es cremarà l'animarem amb burumballes, s'enlairarà l'escamparem i esclatarà. Ens mirarà, fitant-nos sempre, emmudirem, ens busca

8 de març: Dones vives, dones lliures.

Sola pues ya, me miro, reconozco en mí la carne resistente loca y sucia de tierra apodada mujer Maria Beneyto Dones fèrtils Rosa Roig Dones fèrtils, dones lliures. Pedra fòssil. Dones vives. Dones mortes i captives, enyorades, estimades, silenciades, oblidades. Rebotades. Escoltades. Dones velles, dones lliures. Pedra fòssil. Dones vives. Dones fèrtils i captives. Exiliades. Contestades. Castigades, redimides. Perdonades i enyorades. Dones fortes, dones mortes. Pedra fòssil. Dones dites. Exhortades. Soterrades. Dones totes, dones lliures. Recordades. Estimades. Silenciades. Rebrotades. Dones vives, dones lliures.