Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

Bon any per a vosaltres i per a ningú més

Com som pura innocència, hem triat un 28 de desembre per celebrar amb les persones que ens seguiu que el sol comença a guanyar temps del dia, perquè és això el Nadal, que no vos emboliquen. Un agret, obert a la llum i mirant el sol és la imatge que hem triat. Oblideu ja el que ha passat enguany! El 2014 està per estrenar, ens costarà un poc d'ajustar-nos-el a la pell, però encaixarà bé, i serà un bon any. Paraula de dones sàvies! Lloem, la llum del sol!

Per Nadal, foc i rondalles

A les persones generoses que s’enfronten al fum. Una vegada va existir una muntanya tan alta, tan alta que la seua ombra arribava fins els marenys i ofegava les canyes dels joncs. La boira que envoltava aquella terrible muntanya, espessa i fosca, buidava el cor i les butxaques dels habitants de la ribera. Només un dia de l’any, durant el solstici de l’estiu, s’aconseguia endevinar la magnitud de l’enemiga. I la por, tornava, per instal·lar-s’hi. Aquella maleïda muntanya, la seua ombra i la seua boira duraven ja massa anys per a les terres baixes. Ma iaia, la blanca, encara va sentir contar de primera mà la rondalla de la muntanya de fum. Jo us puc ben assegurar que la llum de la mirada de ma iaia era la de l’esperança de veure passar, per davant del molí de Matada, a alguna de les persones que van desfer la maledicció. De menuda li contaren com un bon dia, en què el sol es desvetllà estranyament roig, s’hi trobaren a la falda de la muntanya sis persones disposades a emprendre el ca

L'avortament de Gallardón i la fragilitat femenina

Dones pedra He seguit la intervenció en directe del Ministre de Justícia -divina- que pareix haver estat nomenat pel mateix Franco, Franco, Franco...cínic i amb la boca mig tancada, com diuen que s'han de dir les mentires que sonen a veritat. Qui pot creure's que el Ministre de boca menuda i justícia divina creu en defensar els meus drets com a dona, si em sotmetrà a mí, que estic viva i pague a Hisenda -jo, sí-, a més investigacions que la justícia -humana- a tant de lladre i corrupte!!! Com deia, he seguit la intervenció i m'han vingut a les mans paraules que esperaré a escriure en un altre post. Mentrestant i per a que quede clar que no tots els hòmens són iguals -Obri la boca, cony!- he retrobat la tendresa de les paraules d'un bon amic, en la revista d'unes bones amigues. Segur que a Voro Sanmartin no li importa que me les quede per al blog. Les trobareu també en la pàg 12 de la revista Intersindical  de març de 2008, aci només us reproduisc una part. N

Fa un any estàvem de dol per ma mare, huí la recordem

Fa un any vam penjar un post per la mort de la nostra mare. Huí la recordem. Segur que totes i tots els que ens seguiu teniu algú a qui voleu recordar. Compartiu la música, el record i l'enyorança. Estem de dol Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer , un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descan

RTVV no es tanca en el meu nom

Fent una reducció molt elemental només 1 habitant de cada 5 votaren als populars en les eleccions de 2011. Per tant, el President Fabra, que hem de recordar que “heretà” el càrrec per la dimissió de Camps, el cap de llista, només va heretar el suport d’eixa part de la població valenciana. En aquella Campanya el lema del PP era  “Centrats en tu”, un lema que han cumplit, perquè s’han centrat, bàsicament, en mi -poseu el vostre “mi”- i en fer-me la vida impossible. A mi, que crec en la democràcia, en les institucions, en la justícia, en la igualdat, en els serveis públics, en la llibertat, en les llengües pròpies, en els acords de majories, en la protecció a les minories...a mi, com a tu. Faig així els comptes perquè la Ràdio i la Televisió, la RTVV que es creà per una Llei  aprovada per majoria i sense que ningú s’oposara en 1984, la podem vore els quasi 5 milions de valencianes i valencians, no només els votants dels popular del 2011, que només són 1.211.112 persones.  E

RTVV sí que es tanca o Quan el mal ve d’Almansa, a tots i a totes alcança

Dibuix de Manola Roig Un mínima diferència de 7 vots, liquida una Llei que no va votar ningú en contra  La Llei de Creació de la Radiotelevisió Valenciana va ser aprovada per les Corts Valencianes el 4 de juliol de 1984  . Ho explica Vilaweb :  La majoria absoluta del PP a les Corts Valencianes ha servit per a aprovar la llei de liquidació de RTVV. El resultat ha estat 49 vots favorables i 42 contraris.  El president Fabra vol fer-nos creure que els burros volen, ho explica Público  "Alberto Fabra, ha insistido en que el cierre de RTVV es una decisión "muy difícil" y "muy compleja", p ero la  responsabilidad del Ejecutivo autonómico "está con los cinco millones de valencianos"  y la garantía del estado del bienestar." El PP diu que té raons, raó, però també té por, que és el que explica que el tràmit per a liquidar la ràdio i la televisió valencianes haja sigut com ha sigut.  Ho explica El País "La diputada socialista Ana Barceló den

25 de novembre contra la Violència de Gènere: Paraula de Déu, paraula de mort

La meua xiqueta, Manola Roig Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres , dèbils xiques, ens ha tocat. Ells tenen companys,  amb els quals bescanvien les penes amb paraules confiades, es lliuren a jocs que els conforten  i enmig dels carrers  passegen mirant virolades pintures; nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum, ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries Mª Àngels Anglada ens traduix uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble. El lament de les dones del temps d’Agatias, serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, i, sobretot, per a moltíssimes de les lleis que els hòmens poderosos fan per a nosaltres. I per al que alguns pensen que és el nostre paper en este món. Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan acaba en una estadística de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que

Joc de dos a la Plaça del llibre

En el meu poble és costum anar a la plaça dissabte a comprar. Allí al mercat, li diem plaça. Este dissabte canviaré plaça de Sueca per la Plaça del llibre. Amb molt bona companyia, estaré allí, a l' Octubre Centre de Cultura Contemporània ,  amb el meu llibre de poesia  Joc de dos ,   Editorial Germania, per si voleu passar i comprar. De 12 a 2, us espere. Un grup d'entusiastes format per les llibreries    El Cresol ,    35 Formiguetes ,  Llibreria Intertècnica ,  Llibreria 3i4 ,  Llibreria Viridiana  i per les editorials  3i4 Edicions ,  Edicions 96 ,  Andana Editorial ,  Edicions Bromera ,  Edicions del Bullent ,  Queralt Edicions ,  Tàndem Edicions ,  Perifèric Edicions ,  Publicacions Universitat Jaume ,  Voramar  han posat la "parà", que així li han dit tota la vida en ca ma iaia, que en tenia una de carn. Els entusiastes s'expliquen  que la " Plaça del Llibre" són unes jornades de visibilització de la literatura en català a València, parant es

100.000 visites, i seguim...

Hem passat les 100.000 visites al blog! Ens llegiu, ens mireu i ens agrada.

La festa de totes les santes

A les dones ens ha tocat viure-morir- soterrades pel magma d’un ús sexista del llenguatge. I encara, si només fóra el llenguatge! Ja sé que no sempre ha sigut així, però els morts, no són mortes. I diguen el que diguen els doctes i savis universitaris -de no recorde on- si un terme resulta ambigu i excessivament –ideològicament-  polisèmic,   tenim l’obligació de substituir-lo. La nostra salut cultural, física i política exigeix claredat. Com més clares més amigues. Fixeu-vos on arriba el sexisme que fins i tot a un terme femení com “la mort” han acabat per atribuir-li una “imatge” masculina. Amb ben poques excepcions. Així per als cristians la mort és un àngel, que no és cert que no tinga sexe – o algú pot pensar que Gabriel és nom de dona?-, i també el dimoni- mascle i àngel desobedient-.  Només les  moires  gregues, o les  parces  romanes eren una figura femenina associada al substantiu. I duraren poc. En parlar de morts, dels privats i del públics, no se’ns h

I trenta anys després, teixim (més) revoltes

En abril de 2010 li enviava el text que vaig donar per bo a Eduard Ramirez Comeig. M'havien embolicat en un projecte, a través de Marc Candela, i la "gent jove" m'havia obligat a escriure sobre una part de la meua vida que tenia quasi oblidada. A finals de juny d'enguany,  després d'haver criticat el primer títol suggerit per al famós llibre, intercanviava  una conversa "digital" amb Eduard,18 entrades al mail en són testimoni, i acabàvem per suggerir-configurar-crear un nou títol per a la història del BEA. Havíem parlat de Pink Floid, de rajoles, murs, èpica, lírica, institució, revolta...i acció. Diré ací, públicament que li agraïsc a Eduard Ramírez, i a Marc Candela, que em punxaren per a escriure. M'he divertit i he participat en un gran treball sobre la democràcia. Dimecres aniré a tocar el llibre, estic esperant tres anys. Però, tot el que val, costa!!! "La passió de la innocència", és el títol de la meua col·laboració. Us

M'arromangue i vaig!

Donuetes de dol, Manola Roig No pense fer cas mai més de ningú. La meua veïna, Juani, la mala pècora, vinga dir, que estos del partit popular ho arreglaran tot, que mira què han fet amb el melonar de Suniets i l’home que mai havien tingut un gallet, i jo vaig i m’ho crec. Fava, i fava i fava!!! Si de treballar ningú es fa ric, i els rics sempre ens foten. Això deia ma iaio, republicà i boig, que, clar, també obligà la dona a casar-se amb ell el dia que li va eixir al davant amb una faca....que ja no saps a qui creure, ni de qui fiar-te.  De les filles tampoc, que aquella insistia en què li ferem cas a l’amic -ara li diuen amic- del banc -Bankia li diuen-, que els quatre durets de l’herència de la mare creixerien, i faríem un viatge, i canviaríem el cotxe, i pintaríem dalt...una bona merda! -li dic, jo-. M’he quedat “compuesta i sin novio”, no sé quin rotllo d’unes coses preferents, i au! l’amic de la meua filla diu que no pot tornar-me els 6.000 eurets. Nyas, coca, ni cot

Dualitats: Micromiratges/Micromirades, primera exposició de Manola Roig

Segur que algú dirà que sóc una agosarada, però em fa goig explicar-vos que quan es cumpliran 775 anys i un dia de l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de València, çò és, el 10 d'octubre de 2013, els gravats i les fotografies de Manola Roig, entraran oficialment a la ciutat. Serà una inauguració discreta, en un lloc discret, prop del Barri d el Carme, en el Guirigall, un lloc de moda que servix copes i cultura.  Si em permeteu que continue amb la broma, la primera exposició de Manola Roig, la penjarà ben a prop de la torre d'Alí Bu Fadl, una de les entrades de la muralla àrab de Balansiya, des d'on es penjà per primera volta la senyera reial d'Aragó i Catalunya. Així aquell 28 de setembre de 1238, dia de derrota per a alguns i d'alegria per a nosaltres, els valencians, els colors d'un drap foren senyal de conquesta. Esperem que els colors dels gravats i les fotografies de Manola, que presentarà Dolors Jimeno , activista incansable i respons

Estrenem espectacle multimèdia a l'Off-MIM: Animals de séquia

Ahir la premsa es va fer ressó de l'estena de l'espectacle que les autores del blog hem preparat enguany.

Animals de séquia.

Enguany tornem a la programació de l' OFF-MIM de la Mostra Internacional de MIM, de Sueca. Us esperem Diumenge 22, a les 12:00h, a la Llibreria-Papereria Arts, C/ València, Sueca. Els animals de séquia van solts, i busquen companyia! Realitats virtuals/ realitats visuals Sabeu qui coneix els animals que des de fa molts i molts anys ronden per les séquies? Heu vist mai un Sitan, un Iolflic, una Ungla negra? Qui de vosaltres ha parlat amb el guardià de les séquies? Sabeu quina llegenda es conta sobre les aigües de la font del Cabeçol de Na Molins? Nosaltres sabem quins són els misteris de la terra d’arròs. Veniu a escoltar-nos i podreu conéixer els animals del nostre paisatge que només es veuen amb els ulls de la innocència.  Espectacle creat per Manola Roig i Rosa Roig, autores del blog http://vidapervida.blogspot.com per celebrar el 70é aniversari de la publicació de Le Petit Prince , d’Antoine de Saint Exupéry, escrit durant la 2a Guerra Mundial. Música en dir

Marina

Perdre Madrid, guanyar París! Els republicans guanyen la batalla

14 d'abril 1931, a València es proclama la II República Com explica Vicent Ferri al post de huí, Amado Granell el primer "liberaterur" de París , va ser un 24 d’agost de l’any 1944 i no un 25, la data real, que no oficial, en la qual París va ser alliberada i per una companyia formada per republicans. Perdre Madrid, guanyar París. “El general Leclerc –Philippe Leclerc de Hautecloque– envià el capità Dronne amb la seua companyía –coneguda com la Nueve perquè la majoria dels seus components eren espanyols republicans– la   9e Compagnie du Regiment de Marche del Tchad   a reforçar les Forces Franceses de l’Interior...(...) Tal com ara sabem “Le soldat républicain espagnol Amado Granell est le premier « libérateur » à être reçu dans l'Hôtel de Ville par Georges Bidault, président du Conseil national de la Résistance". El tinent Amado Granell, per estranyes circumstàncies que no vénen al cas, està soterrat al cementiri de Sueca, on va morir. Just allí, re

Matar a Lorca i despertar

Desperte de ser niño, nunca despiertes triste llevo la boca, riete siempre Miguel Hernandez Mentre veig com la lluna fuig pel costat del Far, s’acosta l’hora en què van asssassinar Federico Garcia Lorca -una matinada d’agost com la de hui, però en l’any 36-, tanque els ulls a la brisa i intente ser ell. Intente ser amb ell, i sentir l’olor dels seus assassins, perquè el nostre sentit més primitiu no enganya. Olor de merda, olor de covardia, de venjança, olor de raó única i veritat divina, olor d’obediència i enveja. El conduïen a la mort un grup d’assassins guiats per la poderosa veu de Queipo de LLano, que usava la prosa per a la mort i la brutalitat: “Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, de paso, también, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y

StempS d'StiuS: terra

I així va passar que prop d'allí, entre la cova i la muntanya, vivia la dona més vella del món, que només eixia una vegada a l'any a respirar l'aire pur del dia més calurós de l'any. Diuen, que coneixia el secret de la salut i de la felicitat.

StempS d'StiuS: a vora mar

La gent, a vora mar, té una posició estranya i inquietant. De cul al passeig marítim, mira la mar, on no hi ha res. Blau i salitre. No obstant és una posició militant, que defensen. De cul al passeig, de cul a la mort? Un pam més pròxims a la voreta, un pas més lluny del final. Si tot l'any fugim de la mort, en l'estiu multipliquem els exorcismes. Sota l'olor de les cremes s'endevina la por.

De passeig pel Camí de Sant Jaume

Per Roncesvalles. Foto Vicent Ferri Fa poc hem tornat de fer una de les rutes del Camí de Sant Jaume, amb un viatge organitzat per Esplai Viatges , era el camí des de Roncesvalles a Los Arcos, passant per Zubiri, Cizur Menor, Puente de la Reina, Lizarra i Santa Maria d’Eunate. Uns 120 quilòmetres a peu, per a qui els ha fet tots, que no he sigut jo. Com ens va dir el primer dia el guia, una autèntica “mare” de muntanya i camí, Pere Peiró, el camí cadascú se l’agarra com vol i jo me l’he pres amb molta calma, com un passeig.   És la primera experiència de viatge organitzat en què participe i amb autobús, un Bussines Clas que incloïa, excepte wifi i perxa de “bolso”, de tot. I el millor de tot, la professionalitat, la innocència i la companyia d’un joveníssim conductor, Ivan. Ell no va fer el camí, però ens ha permés a nosaltres fer-lo com un passeig, com una penitència, com un repte, una crida o una promesa, perquè cadascú se l’ha prés com millor li ha paregut. La meua ànim