Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de desembre 13, 2009

El xiquet capsa

Era fàcil de trobar. No sempre. No a totes hores. De ben menut començà a guardar-ho tot en capses  i a portar-les amb ell. El seu sistema per guardar era complicat i demanava atenció i constància. Ell i les capses van anar creixent junts. La gent s'hi acostuma. El que perdien estava sempre a les capses del xiquet. El xiquet es va fer major i un dia desaparegué. La gent no va poder suportar la certesa de saber que el que perdrien seria definitiu.

A la portada de La Vanguardia

S'acaba la setmana, i deixem rastre en la portada de La Vanguardia. Però ens heu de buscar cap al final, després de la Loteria. Han deixat fòra de la reproducció un dels dibuixos que més ens agrada, i que encara no té el conte que li toca. Demà el publicarem.

Dibuixos a l'espai de participació de La Vanguardia

La Vanguardia , incorpora un espai de participació de lectores i lectors molt interessant, en el qual han estat apareixent  les il·lustracions de Manola Roig. Els donem les gràcies per obrir-nos el seu espai. La imatge de hui és una imatge que ha evolucionant i encara no ha trobat la seua forma definitiva. Són tres moments d'una mateixa visió i  inicialment acompanyava el relat La platja de les pedres . Mai, però, hem reproduïdes juntes les 3 imatges, i han acabat per ser la contraportada del blog, aquella part que no canvia i ens defineix,  la declaració d'intencions de les autores de vidapervida.  

Més dibuixos en La Vanguardia

Seguim estant en La Vanguardia Els dibuixos de hui  Els relats que acompanyen La trilogia de la mort La rateta que deixà d'agranar l'escaleta

Estem en La vanguardia

I com la meua germana Manola és una artista , durant tota la setmana a l'espai de participació de La vanguardia li penjaran els dibuixos amb què ha il·lustrat el blog. Reproduisc el text  i el dibuix de hui. Demà més. Encara no sé perquè pinte Si em pregunteu us diré que no sé encara perquè dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat quaranta-tres anys començar a asumir-ho. Des de ben menuda comencí a pintar, primer la meua cara i a les meues nines. I comencí a fugir. Ser la més menuda d’una familia atípica, amb una germana i un germà estranys i desapegats, no em va ajudar massa a trobar la meua identitat. Tindre fama de malcriada i d’artista, tampoc em va centrar massa. Com de joveneta no m’ agradava gens l’escola, l’autoformació m’ha acompanyat des d’aleshores. I seguia fugint dels colors. Un viatge, per Europa m’acostà des de Sueca- Ribera Baixa- al cor de l’home amb qui compartisc vida un fill, una fil

Participem al blog 365 contes

Sé que tu saps quin ha estat el diagnòstic. Sé que ho saps, com jo, que m’amague. Sé que a tu i a mi se’ns ha quedat enganxat entre l’ànima i el paladar. Més a tu que a mi. La nostra soledat, buscada, desitjada i construïda amb detall i paciència, dia a dia, des de fa més de deu anys, ara l’habita l’ombra de la mort, que em ronda d’amagat i acompanya la meua rutina. I en casa ja no en som dos, sinó tres. Més i tot, perquè amb la mort ha entrat la por. Nosaltres tan fidels hem encetat un joc de promiscuïtat i dobles parelles, que no pot acabar bé. Hem abandonat la racionalitat i ens hem traslladat a l’horror, a la vergonya, al silenci. No puc parlar, jo que no he sabut mai callar. No gose ni mirar-me, ni mirar-te, jo que sempre guaite des del llençol el teu cul, mentre et vistes i jo mig dorm, i espere el teu bes al coll, el que em recorda perquè estem vius. Ara, però, dubte. Ja no sé quina és la ratlla entre vida i mort. Un diagnòstic, m’ha de canviar? I amb el que sé, amb el