Fragments de poesia: Montse Assens i Biel Barnils

Pel facebook me n'assabente de coses que no sé i m'agraden, com la poesia de Montse Assens, i el seu blog: brisalls de mar.  I és gràcies a la iniciativa de Biel Barnils, del blog tinta xinesa.

Si pogués et daria Si pogués et daria,             un cant de sirena amb gust de maduixa,             el color blau del mar i l’olor del gessamí;             la claror de lluna plena i un somriure de bruixa,             el vol de l’ocell que t’empeny cap a mi;             la fada del bosc, la frescor de la neu,             la platja encantada somiada amb delit;             el plaer del meu cos i el desig del teu,             la son escapçada amb tu cada nit. I jo em quedaria,             amb l’instant del temps             i les carícies del teu cos nu;             i amb el teu bes,             perquè res no tinc quan em faltes tu. Del llibre "Primer llibre de poemes 2006 Poema publicat per primer cop a relatsencatala.cat ,  juliol de 2004

Concurs relats Poe:La dona suicida

El que té de bo la xarxa és que acabes enganxada a coses que ni pensaves, així és com em vaig decidir a participar en una iniciativa interessant que conjuntava microrelats i contes de Poe. Com ja han donat el premi, ja puc penjar la meua participació i enllaçar els contes guanyadors i finalistes. Enhorabona a qui ho organitza, a les persones que participen i a les i els guanyadors.

Guanyador: "Prematur", de Jordi Masó
 Finalistes: "El nadó", de Martí Sunyol i  "Atrapat", de Mercè Moreno.

 La dona suicida

 

La carta reposava entre els dits, flonjos i freds de la seua dona.  Havia reconegut la seua lletra, neta, fina, sense errades: Guardaré el secret. Perdona'm i oblida-te'n.Una caligrafia perfecta, unes ungles  arreglades i roges, un olor apegalós que ho havia impregnat tot els darrers 20 anys i que ni morta l'abandonava.

Abans del suicidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa. Ara, mentre contestava les preguntes de la polícia, i observava indiferent les manipulacions del personal sanitari, pensava i decidia. Sol, vidu, culpable i desconcertat per la mort, la veritat i la confessió pública de la seua homosexualitat, era l'única eixida digna, i l'únic acte de rebeldia. No assumia ni l'oblit, ni el perdó. De fet, no li agradaven els secrets ni les dones suicides.

Donueta 7: sorda

Al principi va pensar que algú l'havia maleïda i s'entristí. Tracta poc en pensar que ella no es mereixia el tracte cruel de la vida, i la ràbia la va consumir. Poc de temps necessità per odiar la humanitat i el seu veïnat. Tres mesos més tard, començà a asserenar-se. En curar-li-se les ferides, el dolor deixà pas al silenci. Ha passat un any, la desesperació, la melancolia, la tristesa han fugit. El seu íntim i estimat silenci només li deixa sentir tendresa, compassió i felicitat.