Ben bé no havia sabut mai perquè li resultava tan difícil imaginar-se com era.
Els espills li retornaven una imatge, uns encontorns que ell no s'acabava de creure.
De fet, va arribar a desconfiar dels espills.
Aquell matí per estrenar,
de març i sol radiant,
amb els seus quefers i un patiment vell,
es deixondí d'un patiment nou.
Havia caigut i es posà a plorar.
Una amiga que sempre el mirava com si estigués sencer, el va abraçar. Ai!Ai! Ai! Sentia una explosió, una plenitud... un no sabia què. Qui era? Què era?...
Mai havia sigut tan feliç com dins d'aquell embolcallador i càlid abraç.
Odia sa mare.
