Dia 2: Sexe en català o "los perros que se lamen las pelotas"

Dones, l’hivern ja s’acosta

                                                                  Si, dones vostra campana

                                                                  ab lo vent bruny per sonar,

                                                                  lo batall de bona gana

                                                                  no lo hi deixeu de posar…

                                                                  Fragment de Cançó de les dones,

                                                                  Valentí Fuster 

Durant l’estiu han tornat a passar els primers capítols de la série Sex and the city, que siga dit de passada i sense massa ganes de polèmica- ah! ah! ah!-encara no té traducció al català, tot i que la sisena i última temporada s’acabà en el 2004 i la segona pel·licula està a punt d’estrenar-se. I ho torne a preguntar, per què no en català? Massa “bèstia” per a TV3? Canal 9 no hi compta. Allí només podem veure “Heidi” o al “Papa”, tant se val, criatures a mercé d’un barbut.

No podem parlar “obertament” de sexe en català, al segle XXI? Els guions de Candace Bushnell, no són apropiats per a la llengua d’Espriu? La série és banal i descarada?. Llir entre cards, no s’espantaria. De fet, només recorde un llibre contemporani, editat per primera vegada en 1968, en català  i obertament eròtic, pornogràfic, anònim, i poc “circulat”, si em permeteu dir-ho així. Compreu-lo i llegiu-lo. Són els Quaderns d’en Marc. Us en deixe un tastet.

No recorde on ho deia, ni les paraules exactes, però Joan Fuster insistia que només si podiem llegir les novel·letes de Marcial Lafuente Estefania en català, aconseguiríem salvar la llengua: ser normals. I després de la cita, la manipulació. El que val per a les novel·les de “lladres i serenos”, també val per al sexe.

I tornem on estàvem, us deia que he re-vist la série. Una advertència, quan parle de séries, parle de séries americanes. I els primeríssim capítols són els millors. No et fan perdre el temps. Després l’atenció al detall decoratiu les desmillora. Sóc una adicta a les séries americanes i a la publicitat. No ho puc evitar. 


Les històries carregades d’imatge, de guió, en 15 segons o 30 minuts, em fascinen. Tot el que està dit i el que has d’endevinar, el que es pressuposa, el que es suggereix…Una estructura mínima que s’hauria de poder traspassar a la literatura. Encara que he sigut una lectora apassionada de novel·les de llom excessiu, ara em qüestione que tant de paper siga necessari. Inconscient? Inculta? Exagerada? “Burra”, que deia un vell i estimat conegut?

Qualifiqueu-me com millor us semble. Aconseguir dir tant en tan poc és el meu somni. Poesia del segle XXI, prosa per al futur? Nous gèneres per a nous temps? Us propose un exemple: ritme i contundència. 


Samantha, el personatge promiscu, de llengua de destral de Sexo en Nueva York contesta a les queixes de l’amiga cursi i inocent, amb una frase que és el resum sarcàstic de milers i milers de tractats a favor del comportament sexual-doctores tiene la iglesia- del sexe masculí, i que podeu veure en l’enllaç que us penge: “They cheat for the same reason that dogs lick their balls, because they can”, o com ho diu en la traducció “Ellos engañan por la misma razon que los perros se lamen las pelotas, porque pueden.”

Disculpeu, si no faig la traducció al català, però no voldria ofendre ningú. I un dia tan “senyalat” com hui, en el qual un rei, Jaume I, entrà en València, encara menys.