Gràcies a Isabel Robles elles prenen la paraula

 "No et puc prometre massa coses. Et done les imatges que conec"
Anne Sexton

Fa dos anys vam escriure açò perquè Isabel Robles ens va fer un regal, divendres passat va rebre la Lletra Lila que atorga l'AELC en un acte al qual només vam estar presents a través de la imatge d'Isabel que Manola ha dibuixat per a l'exposició Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps, de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana. PErò sí que estarem en el Donatge- Encarna Sant- Celoni dixit-- que l'IES Ferrer i Guàrdia li prepara. Contente per ella, i agraïdes amb ella.



Mentre cumplíem amb una tradició familiar i privada al voltant de la vida i la mort, Isabel ens telefonava per anunciar que s'havia decidit a parlar del nostre últim llibre, publicat per l'editorial de Carcaixent El Petit Editor, i presentat en l'Off MiM de setembre passat. Que una dona de la qualitat poètica, i la capacitat crítica, la visió de gènere i el pòsit literari d'Isabel Robles volguera escriure sobre La dona que es rigué de Talleyrand i que a més a més volguera fer-ho en la columna que escriu en el Levante-EMV, els dissabtes, va ser per a nosaltres, per a Manola i per a mi, el millor regal de Nadal. Res havíem demanat, res esperàvem però teníem ja l'enorme satisfacció d'haver cridat l'atenció d'Isabel Robles que publica articles de crítica literària sobre narradores, per a nosaltres tan estimades, com Virginia Woolf, Carme Riera o Montserrat Roig. 

La càlida veu de la poeta de Llibre dels adéus, L'espiral o Les sabates i altres poemes, Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2014 ens anunciava que escrivia sobre nosaltres, la discreta i sempre amable veu d'una dona de gran valua literària i humana, esperava que el que deia de nosaltres ens agradara. I com Anne Sexton ens anunciava que prometia poc, però ens donava el que tenia. 

El 24 de gener, aparegué la columna d'Isabel Robles i ens donà més del que esperàvem i el permís per reproduir les seus valuoses paraules en el blog. Ací les teniu. Això i el nostre agraïment a Isabel.

ELLA TAMBÉ TENIA PARAULA

Isabel Robles

                                                            

Si un títol i una edició provocadors ens atrauen encuriosits, transitar per la prosa arriscada de Rosa Roig, per les fotografies i dibuixos tan expressius de Manola Roig, ens delecta fins a implicar-nos en el seu  món. Els breus textos repartits en cinc parts -“Biografies anònimes”, “Converses”, “Postals”, “Donuetes” i “Contactes”-, recreen vides marcades per algun tret ineludible des d’una ironia que traspua dolor; mostren la incomunicació dels amics, parelles, mares i filles, germanes, etc., mitjançant converses vertiginoses o textos de postals poc a l’ús. Però no tot és patiment: l’absència de “pronoms” en les “Biografies” crea el joc d’autèntics “personatges de sexe-gènere indefinit”, els “Contactes”, originals, seriosos, però plens d’humor, poden vendre una obsessió antiga, comprar els silencis d’una mala relació o oferir la submissió d’una dona per a ser esclava perquè sí. I, sobretot, les protagonistes dels relats de “Donuetes”, magnífiques, llenguallargues, amb humor càustic cerquen alliberar-se del món que les oprimeix, contundents i optimistes–com les dones despullades dels dibuixos, decidides, alegres. Tot i que el diplomàtic Talleyrand afirmava que “la paraula li l’havien donat a l’home per a amagar el seu pensament”, no sabia que la dona, que també tenia paraula, la usaria per a descobrir-lo i riure-se’n. I aquest és el cas.